Bruneta, petitoneta – Cartes a n’Eloi (49)

Petitó meu, quasi no ens hem donat compte i la teva germaneta ja té dos mesos. Sembla que fos ahir quan ta mare i jo pensàvem quin nom li havíem de posar, i avui fins i tot tu ja l’has introduït al teu vocabulari i fins i tot l’has transformat en aquest “Bruneta petitoneta” que pronuncies amb un somriure a la boca. Criatura, avui te vull donar les gràcies per com has acollit a la teva germaneta i com has permès que formés part de la teva vida.

No t’enganaré, abans que nasqués na Bruna tothom ens deia que alerta, que a vegades no és fàcil que un fillet accepti que ja no és l’únic a la família, i que ha de compartir el temps dels pares amb algú acabat d’arribar. D’açò se’n diu gelosia, i en aquest cas, és una cosa ben normal. Ara bé, de moment noltros no ens podem queixar de res. Al contrari. És un plaer veure com te mires la teva germaneta, com rius quan li cau el xumet, com ella somriu quan sent la teva veu i detecta la teva cara des de dins del seu llitet. Jo crec que més que gelosia, tu ara mateix el que sents cap a na Bruna és un amor molt gros.

A vegades, fins i tot, de tant que l’estimes la vols acaronar sense saber que la teva força és, com deia en David el Gnomo, set vegades superior a la seva. Llavors t’hem d’aturar i demanar-te suavitat. A més, ara que la teva germaneta ja comença a riure a les totes, a tu t’encanta sentir-la  i ens avises cada vegada que de la seva boqueta surt un crit d’alegria. Quan te veu i està contenta, primer obre uns ulls com a plats. Després comença a estirar els llavis i dibuixa un somriure satisfet, com qui digués “el meu germanet ja és aquí, què  bé”. Tot seguit obre la boca del tot, i comença a moure els braços i les cames amb tanta energia que si la poséssim a dins d’una piscina tal vegada guanyaria alguna medalla olímpica. I finalment, arriba aquest “aaah!” d’alegria amb la seva veueta aguda però potent. Crec que serà soprano! Aquest, petitó, és un dels millors moments del dia, un d’aquells que fa que oblidis tots els nervis de la feina i el cansament de les poques hores dormides i l’activitat frenètica per seguir-vos a voltros dos.

Petitó, aquests dos mesos han estat intensos, durs en alguns moments, però no els canvio per res del món. Si una rialla vostra ja em donava força cada dia, imagina dues!

Leave a Reply