Archive for octubre, 2012

Amics capaços d’inventar cançons surrealistes – Cartes a n’Eloi (51)

lunes, octubre 29th, 2012

Petitó meu, ton pare tenia moltes ganes que arribés el dia d’ahir. Després de moltes setmanes, per fi ens vam trobar amb els amics per passar una jornada junts. Ens ho vam passar molt bé amb la cançó que es va inventar en Pere, amb els daus que feien ballar en Lluís i en Francesc o amb les figures de dominó de na Neus. Vam riure, vam comentar l’actualitat del poble i del món i, sobretot, vam passar una bona estona.

Els amics, criatura, són un estaló imprescindible en aquesta vida. Són aquelles persones amb qui pots xerrar de tot sense por de res. Són aquells amb qui comparteixes interessos i secrets. Són aquells amb qui les baralles duren només uns minuts. Són aquells que saben quan els necessites al teu costat, i quan necessites una estona de soledat. Són aquells a qui telefonar quan no saps amb qui comentar el teu problema, i aquells a qui tu també escoltes quan necessiten ser escoltats.

Ton pare, petitó, té uns grans amics. De petit vaig trobar una persona amb qui compartir els berenars a l’escoleta, les bromes a l’escola i els jocs a casa. Encara avui compartim bones estones, confidències i riures.  A mesura que vaig anar creixent, van anar passant amics. Amb els anys, uns s’acaben allunyant i n’acabes trobant de nous, però tots, a cada època, són indispensables. Ara, petitó, a ton pare li ha canviat la vida amb la teva arribada primer i després la de la teva germana. A poc a poc veig com els meus temes i els dels amics de tota la vida ja no són els mateixos. Ara bé, tenc la sort que els meus amics ho entenen perfectament, i sempre estan disposats a fer esforços per poder-nos veure. Ens trobam menys del que voldríem, però quan ho feim, per sort som els amics de sempre, i els ho agraeixo molt, perquè han estat ells qui s’han adaptat als meus canvis.

Desitjo, petitó, que tenguis bons amics. No importa la quantitat, sí la qualitat. Segur que a l’escoleta ja has fet alguna amistat, algun fillet o filleta amb qui jugues més que amb els altres. Cuida els teus amics, no només ara, sinó sempre. Sense ells, la vida és més complicada i més avorrida. Mai no saps quan es poden inventar una cançó que digui “No, no, no, poc a poc” i alegrar-te un capvespre ventós, plujós i gris!

Als grans se’ls escolta – Cartes a n’Eloi (50)

domingo, octubre 21st, 2012

Petitó meu, aquesta ja és la carta que fa 50. Des que vam començar aquesta relació epistolar t’he contat ja moltes coses, algunes més encertades que les altres, segur. Tu, amb el teu criteri, tria i destria, agafa allò que creguis que t’ha de servir i la resta deixa-la fer. Forma la teva personalitat escoltant i llegint, però decideix per tu mateix i d’acord amb la teva personalitat. No deixis que altres ho facin per tu. Bé, açò no vol dir que no ens creguis, eh? Que encara ets petit i els teus pares t’han de mostrar moltes coses. Avui, però, et xerraré d’unes persones que encara et poden mostrar més coses que noltros, la gent gran.

No, criatura, la gent gran no és aquella amb molts centímetres. Anomenam així a les persones que ja tenen bastants anys. Generalment, els qui ja han passat els 65, però aquest és un límit molt flexible. Aquestes persones han viscut molt, han acumulat molta experiència i saviesa. Segur que s’han equivocat i han rectificat. Segur que han caigut alguna vegada i s’han hagut d’aixecar. Segur que han passat pena i se n’han sortit. Ells, petitó, saben molt de la vida, i massa vegades no els escoltam.

Record els meus quatre avis. Vaig tenir la sort de conéixer-los a tots, alguns més temps que els altres. Jo era molt petit, i record poc allò que em contaven. Açò sí, tenc ben present quan un dia vaig haver de xerrar del franquisme a l’Institut i la meva àvia Xisca em va explicar la seva experiència. Llavors em vaig donar compte que aquella persona a qui de petit prenia galetes del rebost i que molts vespres feia ganxet a la butaca de ca nostra amagava moltes coses que jo desconeixia i que volia conèixer. També record, poc, l’avi Pito i l’àvia Teresa, i un poc més l’avi Bep i les seves carrosses. Tot un caràcter!

No només dels avis hem d’aprendre. Aquesta societat nostra massa vegades aparca als nostres grans. Ens conformam en donar-los assistència, un lloc on estar i a vegades un poc de companyia. I amb açò ja ens sentim bé. Oblidam que tot allò que han après durant la seva vida ens pot servir per la nostra, per molt que els temps hagin canviat i ara, en comptes de carros, tenim iphones i xarxes socials virtuals.

Petitó, els grans no només s’han de respectar i cuidar. S’han d’escoltar. D’allò que ells han viscut en podem aprendre molt per a allò que noltros viurem. No ho oblidis.

Algú té un helicòpter?

domingo, octubre 21st, 2012

Ho demano seriosament, eh? Ara mateix no tenc previst viatjar, però un no sap mai si algun dia sorgirà alguna urgència i hauré de sortir d’aquesta illa. Si açò passa, vull estar preparat, i amb el panorama que tenim, crec que serà més eficaç tenir un helicòpter a mà que no confiar en els vols regulars que surten del nostre immens i exagerat aeroport. Saben aquella expressió que diu que a cada rentada perdem un llençol? Idò a Menorca la podríem transformar en cada setmana perdem un vol. Al Parlament balear s’ha fet una passa per estudiar una ponència que millori el transport aeri. Em sembla genial, una bona iniciativa, però com sempre, tenc por que de la teoria a la pràctica hi hagi molta diferència i que, a més, passi molt temps fins que puguem veure resultats.

Mentre, crec que els menorquins tindrem molt temps per gaudir de la nostra Illa, perquè serà difícil sortir-ne. Per sort, tenim paisatges preciosos! El problema és que, amb aquestes connexions aèries, només en podrem gaudir noltros. Repeteixo la meva crida als senyors que tenen helicòpters. Ben pensat, també em serveix una barca ben equipada, un velomar d’aquells a pedals o fins i tot un kayak dels que lloguen a les platges. El problema és que ja no estic en forma per arribar fins a terra ferma fora de Menorca. Hauré d’anar al gimnàs.

Bruneta, petitoneta – Cartes a n’Eloi (49)

martes, octubre 16th, 2012

Petitó meu, quasi no ens hem donat compte i la teva germaneta ja té dos mesos. Sembla que fos ahir quan ta mare i jo pensàvem quin nom li havíem de posar, i avui fins i tot tu ja l’has introduït al teu vocabulari i fins i tot l’has transformat en aquest “Bruneta petitoneta” que pronuncies amb un somriure a la boca. Criatura, avui te vull donar les gràcies per com has acollit a la teva germaneta i com has permès que formés part de la teva vida.

No t’enganaré, abans que nasqués na Bruna tothom ens deia que alerta, que a vegades no és fàcil que un fillet accepti que ja no és l’únic a la família, i que ha de compartir el temps dels pares amb algú acabat d’arribar. D’açò se’n diu gelosia, i en aquest cas, és una cosa ben normal. Ara bé, de moment noltros no ens podem queixar de res. Al contrari. És un plaer veure com te mires la teva germaneta, com rius quan li cau el xumet, com ella somriu quan sent la teva veu i detecta la teva cara des de dins del seu llitet. Jo crec que més que gelosia, tu ara mateix el que sents cap a na Bruna és un amor molt gros.

A vegades, fins i tot, de tant que l’estimes la vols acaronar sense saber que la teva força és, com deia en David el Gnomo, set vegades superior a la seva. Llavors t’hem d’aturar i demanar-te suavitat. A més, ara que la teva germaneta ja comença a riure a les totes, a tu t’encanta sentir-la  i ens avises cada vegada que de la seva boqueta surt un crit d’alegria. Quan te veu i està contenta, primer obre uns ulls com a plats. Després comença a estirar els llavis i dibuixa un somriure satisfet, com qui digués “el meu germanet ja és aquí, què  bé”. Tot seguit obre la boca del tot, i comença a moure els braços i les cames amb tanta energia que si la poséssim a dins d’una piscina tal vegada guanyaria alguna medalla olímpica. I finalment, arriba aquest “aaah!” d’alegria amb la seva veueta aguda però potent. Crec que serà soprano! Aquest, petitó, és un dels millors moments del dia, un d’aquells que fa que oblidis tots els nervis de la feina i el cansament de les poques hores dormides i l’activitat frenètica per seguir-vos a voltros dos.

Petitó, aquests dos mesos han estat intensos, durs en alguns moments, però no els canvio per res del món. Si una rialla vostra ja em donava força cada dia, imagina dues!

Molt millor amb música – Cartes a n’Eloi (48)

domingo, octubre 7th, 2012

Petitó meu, aquesta setmana molts ciutadellencs han esborrat per uns minuts la paraula crisi del seu cap i s’han deixar endur per l’alegria en saber que els Ja t’ho Diré tornaven. Que qui són aquests? Clar, criatura, normal que no els coneguis. Ta mare segur que t’ho podria explicar millor que jo, però et diré que són un grup de música que deu anys enrere posava la banda sonora a molts menorquins, i que un dia va dir fins aquí i ho van deixar. Ara, criatura, han decidit que l’any qui vé tornaran a fer uns quants concerts, i açò és motiu d’alegria, perquè hi ha coses que si tornen, són benvingudes.
Que torni la música dels Ja t’ho Diré és una bona noticia. Així ho crec jo, com a mínim. Segurament aquest grup de Ciutadella va demostrar que ser valents a vegades té premi. A mesura que vagis fent anys, veuràs que viure a Menorca té molts avantatges, però també algun inconvenient, com el fet d’estar aïllats. Amb les noves tecnologies de la comunicació, aquest aïllament ara és menor, però anys enrere era molt difícil arribar a la resta del món des de Menorca. I no vull dir físicament, sinó aconseguir fer-se un forat a móns com el de la música, la literatura o l’art. Els Ja t’ho ho van aconseguir, però per fer-ho van haver de deixar aquesta roqueta i afincar-se a una roca molt més gran. I els va anar prou bé.
Van aconseguir fer cançons que, tot i els anys que han passat, encara avui se canten i se senten a Ciutadella. Petits himnes per a moments concrets, cançons per a petits instants que no s’esborren de la memòria. I és que la música, petitó, forma part de la nostra vida i moltes vegades els nostres records arriben al cervell en forma de cançó.
Jo, per exemple, quan escolt les cançons menorquines que cantàvem a les vacances prop de la mar, record l’olor de mar. Sent el “Tears in heaven” d’Eric Clapton i record l’època d’estudiant. I ara, petitó, la meva  banda sonora ja és la teva. Ara ja no sé ni quina cançó sona a la ràdio, perquè al nostre cotxe sempre escoltem el “Verd, verd, verd” o en Picassoques. Però és igual. Aquesta, com totes les altres, serà una altra banda sonora d’un moment de la meva vida, i d’aquí uns anys, quan torni a sentir alguna d’aquestes cançons, et recordaré cantant amb aquesta veueta afinada, i aplaudint amb ganes quan acaba la cançó mentre crides “Mooolt bé!”.

Del patètic xafarderum – Cartes a n’Eloi (47)

lunes, octubre 1st, 2012

Petitó meu, algun dia sabràs que en aquest món, un dels esports més practicats és el xafarderum. És una disciplina que no requereix cap camp especial, ni tampoc cap vestimenta sofisticada perquè la suor transpiri. No fa falta tenir músculs, ni ser guapo o ric. Només es necessita més d’una persona i una llengua ben esmolada, i creu-me, criatura, que n’hi ha moltes.

D’entrada, ser xafarder no ha de ser necessàriament dolent. Fins i tot tenir curiositat per les coses i les persones que ens envolten pot ser bo. Som persones socials, no vivim sols, i per socialitzar-nos hem de conèixer. A més, si no fos així, ton pare no tindria feina! Ara, una cosa és sentir una certa curiositat i una altra ben diferent ser víctima d’un frenesí quasi incontrolable si no coneixes les darreres novetats del veí o si no pots criticar aquella senyora que passa per davant de casa per anar a comprar el pa.

A vegades penso que hi ha persones que tenen una vida tan pobre que es volen enriquir pensant que la dels demés és pitjor que la seva. En aquests casos, els qui practiquen el xafarderum s’esforcen d’allò més per cercar defectes fins i tot allà on no n’hi ha. Tergiversen els detalls, es recreen en les desgràcies alienes i gaudeixen posant el dit a la ferida. Si poguessin, fins i tot, segur que eixamplarien aquesta nafra per tenir més tema de conversa. Hi ha veritables especialistes, Messis del xafarderum, capaços d’esperar hores i hores darrera la cortina a que passi una persona per després deixar anar la seva llengua afilada.

Ara bé, petitó, a vegades els mitjans de comunicació també alimentam aquest xafarderum, donant informacions que per res són rellevants i que no ajuden a comprendre millor una notícia. Alimentam el ‘morbo’ sense adonar-nos que la nostra responsabilitat no és aquesta, sinó simplement informar amb rigor. I que consti que xerr en primera persona. Intent no fer-ho, però seguramente alguna vegada hauré caigut, no em vull treure cap culpa. Però criatura, també has de saber que en aquests casos, les lliçons d’ètica que rebem són moltes, i algunes plenes d’hipocresia i falsedat, perquè vénen de persones que per davant et critiquen, però després frissen per arribar a casa, connectar-se a internet i cercar tots els detalls que puguin sobre tal o qual persona.
Tal vegada he estat un poc visceral en aquesta carta, Eloi, però a vegades empro aquestes línies per desfogar-me. Ja em perdonaràs, però a vegades necessito aquesta teràpia que, a més, em surt gratis.

L’educació té el cul inquiet – Cartes a n’Eloi (46)

lunes, octubre 1st, 2012

Petitó meu, la rutina ha tornat a les nostres vides. Se m’han acabat les vacances, i tu ja dus més d’una setmana anant a l’escoleta amb na Joana i un munt d’amiguets. Enguany, la primera aula quan entram al teu centre està tancada, i teniu menys mestres. Són conseqüències de les tisores polítiques que fan estralls per tot i que, tot i que algú digui que tot segueix igual, redueixen la qualitat d’aquest servei imprescindible per sembrar en el present un bon futur.

Però avui te vull xerrar d’una mania que tenen els senyors que comanden amb l’educació, i és anar canviant cada dos per tres les lleis que la regulen. No sé quants canvis duim ja des que vivim en aquesta democràcia (que no és prou democràtica, però d’açò ja en xerrarem un altre dia). El tema és que els polítics no es posen d’acord en un assumpte que tots defineixen com imprescindible, cabdal, importantíssim… Només els falta dir que és “supercalifragilisitcespialidós”, però a l’hora de la veritat cadascú tira pel seu vent i cada vegada que canvia el color dels que governen, canvien les lleis de l’educació.

Jo no som expert en educació. No som ningú per decidir quin és el millor sistema, però si sé que perquè una cosa s’estabilitzi i doni fruits necessita temps. Quan sembres, no pots pretendre que la tomatiguera creixi a l’instant i a més doni uns tomàtics vermells i saborosos en poc temps. Necessites paciència, llevar males herbes, vigilar que la planta no agafi malaltia i després, si tot va bé, podràs recollir tomàtics de tot tipus, fins i tot alguns de prou bons. Els nostres polítics, en tema d’educació, són pagesos impacients que no escolten els pagesos dels altres llocs que també tenen coses a dir. Realment, sembla que aquests que comanden en l’educació són poc educats en el tema d’escoltar i pactar.
Tu, petitó meu, aprofita aquesta escoleta meravellosa que et rep cada matí. Enguany l’aula és molt més gran, plena de joguines, però també amb més fillets que l’any passat.
Na Joana ja no té qui l’ajudi com l’any passat, però ella posa les mateixes ganes i la mateixa alegria quan us veu cada matí. Empapa’t cada dia de tot el que vius a l’aula, per molts que alguns pensin que allà només hi estàs per passar l’estona i no per aprendre. Quan siguis més gros, ja veurem quina llei te trobes. Pronòstic que encara veurem molts canvis. No crec que m’equivoqui!