I si feim un euro-illeta? – Cartes a n’Eloi (44)

Petitó meu, ja podem dormir tranquils. Finalment sabem que tant Catalunya com Madrid tindran la seva dosi de ciment, casinos i hotels. Resulta, criatura, que aquests dos territoris competien per aconseguir que un senyor americà gastés molts i molts doblers a ca seva. Els importava poc si aquests dòlars s’invertien en una cosa o altra, i l’únic que volien era que arribessin i punt. Idò petitó, finalment el senyor americà anirà a Madrid, però a Catalunya arribaran uns altres senyors que sembla que faran una cosa molt semblant. Ja ho veus, tots contents!

No tenc gens clar si aquests projectes seran bons o dolents, però sí que crec que aplaudir a qui ve amb quatre duros com si fos el salvador del món és una actitud bastant ‘poblerina’, que ridiculitza el poble que aplaudeix irracionalment i que es presenta amb una actitud pràcticament submisa davant l’inversor carregat de pasta com si fos allò de “Benvingut, Mister Marshall”. No vull dir amb açò que ens haguem de tancar a les iniciatives que vénen de fora. Mai he pensat açò, i ho vull aclarir per si algú ja agafa el boli o l’ordinador per acusar-me de ranci menorquinista tancat. El que sí tenc clar és que no s’han de perdre les senyes d’identitat pròpies, el caràcter, la personalitat. Petitó, que els doblers no ens facin canviar, ni l’absència d’ells, ni si algun dia en tenim molts. Bé, si algun dia en tens molts, tal vegada estaràs trist i no et sentiràs recolzat pels teus companys. Per sort, et podràs pagar un bon psicòleg.

No descarto, petitó, que algú proposi fer a Menorca una iniciativa similar a l’Eurovegas, però en petita escala, clar. Res, uns quants camps de golf, set o vuit hotelets de no res i una nova carretera per unir-los entre ells. Em fa por, criatura, que s’hagi perdut el discurs que semblava que tots havíem après i que diu que el futur no passa pel ciment, sinó per les idees. Per sort, a Menorca el ciment no és tant protagonista com a altres bandes. Esperem que la desesperació per una situació econòmica desesperant com aquesta no ens faci caure de nou en la solució fàcil del ciment i dels senyors carregats de doblers que, aprofitant la situació, ens venen falses esperances a canvi d’un xec en blanc per a què puguin fer allò que vulguin. Açò, petitó, és el que em penso que passarà a Madrid i a Catalunya.

Leave a Reply