Archive for septiembre, 2012

No ens cremaran aquesta roqueta – Cartes a n’Eloi (45)

martes, septiembre 18th, 2012

Petitó meu, el trajecte de Ciutadella a Ferreries d’ahir per anar a dinar amb la família va fer més mal que mai. Per la carretera primer vam veure la vegetació cremada a la Costa Nova i més endavant, quan arribàvem a poble, vam descobrir que S’Enclusa tenia un capell negre fet de pins cremats. I és que aquesta setmana hi ha hagut quatre incendis a Menorca que han deixat quatre ferides a aquesta terra que tant apreciam i quatre ferides més als cors dels que ens estimam aquesta roqueta i sabem que és la millor del món.

Un incendi és trist, però ho és més si saps que algú l’ha provocat, i tot sembla, criatura, que aquests quatre focs han estat iniciats intencionadament. Per molt que hi doni voltes, encara no puc entendre com algú pot fer una cosa així. No m’entra al cap que algú vulgui convertir en cendra aquesta terra nostra. No puc comprendre que algú vulgui canviar el verd dels boscos pel negre del carbó. No entenc que algú pugui tenir el cor tan podrit i la sang tan freda per destrossar intencionadament la terra que l’acull i que li dóna la vida.

Sincerament, petitó, quan penso en aquesta persona (per dir-li alguna cosa) em vénen al cap paraules gruixudes que més val que no llegeixis. Només escriuré que no mereix trepitjar aquesta terra nostra, i que desitjo que prest sigui capturat i que es faci justícia.

Per altra banda, aquests dies també toca agrair i molt la feina dels qui treballen perquè els despropòsits d’aquesta persona no siguin majors. Els bombers, els senyors de l’IBANAT, els de Protecció Civil, els voluntaris… Tots demostren amb la seva feina que hi ha qui sí s’estima aquesta terra i és capaç d’arriscar-se per salvar-la. Especialment els voluntaris, que no ho fan per guanyar-se cap sou, sinó simplement perquè el cor els demana fer alguna cosa per preservar aquest paisatge únic.

Per una vegada, petitó, deixa que dediqui unes retxes a la persona que aquests dies vol cremar Menorca. Senyor o senyora, els menorquins sentim despreci cap a vostè. Amb les seves accions no només destrossa els nostres boscos, sinó que fa malbé la feina de moltes generacions que han fet que aquesta illa sigui única al món. Segur que a vostè tot açò li és igual, perquè ha demostrat que no té cap sensibilitat ni una. Sàpiga que els altres sí la tenim, i treballam perquè els nostres fills i néts la mantinguin. Qualsevol arbre dels que ha cremat valen més que vostè. Perdona, petitó, però ho havia de dir.

I si feim un euro-illeta? – Cartes a n’Eloi (44)

martes, septiembre 18th, 2012

Petitó meu, ja podem dormir tranquils. Finalment sabem que tant Catalunya com Madrid tindran la seva dosi de ciment, casinos i hotels. Resulta, criatura, que aquests dos territoris competien per aconseguir que un senyor americà gastés molts i molts doblers a ca seva. Els importava poc si aquests dòlars s’invertien en una cosa o altra, i l’únic que volien era que arribessin i punt. Idò petitó, finalment el senyor americà anirà a Madrid, però a Catalunya arribaran uns altres senyors que sembla que faran una cosa molt semblant. Ja ho veus, tots contents!

No tenc gens clar si aquests projectes seran bons o dolents, però sí que crec que aplaudir a qui ve amb quatre duros com si fos el salvador del món és una actitud bastant ‘poblerina’, que ridiculitza el poble que aplaudeix irracionalment i que es presenta amb una actitud pràcticament submisa davant l’inversor carregat de pasta com si fos allò de “Benvingut, Mister Marshall”. No vull dir amb açò que ens haguem de tancar a les iniciatives que vénen de fora. Mai he pensat açò, i ho vull aclarir per si algú ja agafa el boli o l’ordinador per acusar-me de ranci menorquinista tancat. El que sí tenc clar és que no s’han de perdre les senyes d’identitat pròpies, el caràcter, la personalitat. Petitó, que els doblers no ens facin canviar, ni l’absència d’ells, ni si algun dia en tenim molts. Bé, si algun dia en tens molts, tal vegada estaràs trist i no et sentiràs recolzat pels teus companys. Per sort, et podràs pagar un bon psicòleg.

No descarto, petitó, que algú proposi fer a Menorca una iniciativa similar a l’Eurovegas, però en petita escala, clar. Res, uns quants camps de golf, set o vuit hotelets de no res i una nova carretera per unir-los entre ells. Em fa por, criatura, que s’hagi perdut el discurs que semblava que tots havíem après i que diu que el futur no passa pel ciment, sinó per les idees. Per sort, a Menorca el ciment no és tant protagonista com a altres bandes. Esperem que la desesperació per una situació econòmica desesperant com aquesta no ens faci caure de nou en la solució fàcil del ciment i dels senyors carregats de doblers que, aprofitant la situació, ens venen falses esperances a canvi d’un xec en blanc per a què puguin fer allò que vulguin. Açò, petitó, és el que em penso que passarà a Madrid i a Catalunya.

Les mares, aquestes heroïnes – Cartes a n’Eloi (43)

domingo, septiembre 2nd, 2012

Petitó meu, li pots explicar a na Bruna que amb el pas del temps, les persones arribam a entendre coses que abans no compreníem de cap manera. A mesura que els anys s’acumulen al DNI, aprenem a valorar allò que abans consideràvem quelcom normal, i moltes vegades ens hem de menjar frases que abans pronunciàvem sense pensar-les dues vegades.

Aquests dies, ta mare es multiplica per atendre-us a tu i a la teva germana. Aquestes tres setmanes les passa dormint poc, alimentant na Bruna, canviant bolquers, consolant la teva germana que s’intenta comunicar amb noltros plorant, i també cuidant-te a tu. Aquests dies he après a valorar l’esforç immens que fan les mares cap als seus fills. Crec que és una dedicació sense comparació en aquest món.

Sí, és cert, els pares jugam un paper fonamental, sense dubte, i per sort la societat ha avançat molt en aquest tema. Som el suport pràcticament imprescindible, una peça bàsica. Però no ens enganem, les mares seguiran sempre essent les mares. I més quan opten per la lactància materna. Estic segur que la sensació de fer créixer el teu fill amb allò que tu mateix generes ha de ser increïble, com si s’allargúes el vincle que comença dins el ventre matern i es substituís el cordó umbilical pel pit. Ara bé, que la sensació sigui recomfortant no treu que sigui una decisió molt compromesa i que suposa moltes renúncies per part de la mare. És per açò que avui, petitó, crec que la teva mare es mereix un immens gràcies.

I no només ella, sinó totes les mares del món. No em serveix el dia de la mare instaurat perquè uns grans magatzems tenguin una excusa per vendre més perfums, mocadors i altres regals. Amb el temps, petitó, arribaràs a entendre que quan et prohibeixen certes coses ho fan pel teu bé. Jo ho he arribat a entendre, tot i que de petit era ben caparrut i em rebotava amb facilitat. Amb els anys, criatura, veuràs que si et llevaven la brutesa de la cara amb la seva saliva no era per incordiar-te, sinó perquè t’estimen tant que fins i tot pateixen per si una petita taca et pot molestar. Entendràs, petitó, que un dia, tota la seva vida va començar a girar al voltant nostre, dels fills, i poques vegades els agraïm aquest sacrifici.

Petitó, ta mare no ha llegit aquesta carta abans que surti avui al Diari. Segur que no hagués volgut que li donéssim les gràcies per allò que fa. Però tu i jo sabem, i segur que la teva germana també, que s’ho mereix. Ella, i totes les mares del món. La meva també.

Ara tot serà un poc més car – Cartes a n’Eloi (42)

domingo, septiembre 2nd, 2012

Petitó meu, aquesta és la darrera carta que t’escric abans que a tots ens toqui pagar un poc més per les coses que compram. Els senyors que comanden van decidir que apujaven un impost que es diu IVA. Diuen que així hi haurà més doblers per pagar les persones que deixen doblers a l’Estat. I és que resulta que els senyors que comanden i que comandaven abans han estirat més el braç que la màniga, i han gastat més del que tenien i clar, han hagut de demanar doblers a altres persones per a poder pagar aquests excessos i ara els han de tornar tots i amb interessos.

I tu me demanaràs, què han fet per haver de demanar tants doblers? Algunes coses bones, no hi ha dubte, però també altres que, petitó, són un atemptat al sentit comú. Aeroports on no hi ha avions, trens allà on quasi no hi ha passatgers, súper-edificis que ara estan buits, pensats només per a satisfer l’ego de qui els inaugurava… Si un empresari hagués emprat tant malament els seus doblers, segurament els seus treballadors el denunciarien. Noltros, però, no feim res contra els nostres caps. Ja veus, criatura, som una societat ben adormida.

El tema, petitó, és que a partir d’aquesta setmana, haurem de pagar més per quasi tot. I açò ho haurem de fer després que ens pugin els impostos que pagam cada any a la renta, els que abonam a l’Ajuntament per tenir la nostra casa, i que a la vegada ens retallin prestacions sanitàries, educatives i altres serveis bàsics. Tu ho entens? Jo tampoc, criatura. I el que més em repugna és que aquests senyors que ara pugen aquest impost anomenat IVA són els que deien que no ho farien mai, que era una mesura dolentíssima i que ells mai, però mai mai del món, aplicarien una mesura en aquest sentit. Abans les paraules se les enduia el vent, però ara les hemeroteques i els vídeos a internet són molt útils per refrescar la memòria i saber qui ens ha mentit.

I encara una darrera cosa. Aquest IVA puja per a tots igual. És a dir, el menjar s’encarirà igual per a una persona que cobra 400 euros al mes que per a una que en cobra 400.000. Açò, criatura, es diu desigualtat, i els senyors que comanden sembla que no ho veuen, perquè fins ara només estrenyen el cinturó a qui ja el du estret per obligació i, en canvi, deixen que els senyors que duen el cinturó de marca i que podrien cordar-se’l molts forats més estret el segueixin duent ben ample.

Sí, sí, sí, Sant Tomeu ja és aquí – Cartes a n’Eloi (41)

domingo, septiembre 2nd, 2012

Petitó meu, a vegades les matemàtiques no són tant exactes com ens volen fer creure. Sense anar més enfora, en qüestió de fills, un més un no són dos. La seva suma és molt major a l’hora de dedicar-hi temps i de monopolitzar totes les activitats de la vida dels pares. Però benvinguda sigui aquesta suma! Amb aquest nou ritme encara en fase d’assimilació, arriba Sant Bartomeu, i el poble de ton pare desprèn festa per tots els racons.

Ja fa unes setmanes que t’estem convertint en tot un santbartomeuer. El video d’en Joan Mir assajant dalt en Xoroi treu fum, i gràcies a ell ja saps cantar la tonada del fabiol, aquesta música que l’any passat no t’agradava i que enguany ens emocionarà més que mai perquè qui la sonarà serà un quasi germà de ton pare. I darrera la música del fabiol, els cavalls. Què t’he de dir? Si tu ja saps que t’agraden molt, que els vols tocar, que quan boten tu crides “mooolt bé”. A Sant Tomeu, a més, tindrem alguns cavalls especials. En Lliure, n’Uto, en Somni i en Pumba duran damunt en Francesc i en Samu, els nostres amics. Esper que els coneguis, ben engalanats i amb la guindola dalt el cap! Per noltros seran els millors caixers de Sant Tomeu!

A Ferreries, però, la festa és molt més. No t’ho sé explicar amb paraules, però és com un estat d’ànim que s’escampa per tots els carrers i s’endinsa dins tots els ferreriencs i aquells que visiten el poble. És igual si en aquell moment es celebra el Jaleo, si els capgrossos passegen pels carrers o si els caixers reparteixen l’aiguarròs rebentats però satisfets després d’hores i hores de festa. És igual si els peus et bullen després de ballar i de fer botar cavalls. És igual si la roba ja no fa olor de suavitzant i desprèn més bé una olor a humanitat intensa. La festa entra dins el cos ben igual, l’inunda d’una estranya sensació de que res més passa al món i que els problemes, aquell dia, ho són manco.

Petitó, per noltros és difícil fer plans per aquest Sant Tomeu. És com si encara duguéssim penjat un cartell amb una lletra “L” que ens identifica com a inexperts en açò de ser pares per partida doble. Açò sí, cada minut que visquem l’espremerem al màxim. Vull que siguis un gran santbartomeuer, i encara que Ferreries et quedi a setze quilòmetres de casa teva, aquestes han de ser també les teves festes!