Les vacances també canvien – Cartes a n’Eloi (38)

Petitó meu, ja estàs de vacances! Divendres va ser el teu darrer dia d’escoleta. Vam recollir totes les teves coses, ens vam acomiadar de na Joana agraïnt-li la gran feinada feta, i ara tenim per davant unes quantes setmanes sense classe. Les vacances, petitó, serveixen per desconnectar, per fer allò que no pots fer la resta de l’any i per gaudir d’aquesta illa que ens envolta.

Quan ton pare era fillet (ja fa uns quants anys!), esperava amb frissera les vacances, perquè aquesta època era sinònim de passar setmanes vora la mar, pescant, jugant i vivint a fons la natura, sense cap més preocupació que xalar. El dia començava amb la melodia de les ones, algun dia una música suau i altres dies tota una simfonia marcada per la percussió del vent de tramuntana. Si hi havia ganes i el temps ens deixava, ens endinsàvem mar endins amb la barca del teu avi i intentàvem pescar uns quants serrans per fer un bon aperitiu o una bona sopa. Passàvem el temps enmig de la mar, sense més preocupacions que vigilar si el fil del volantí estirava i si hi havia poca o massa corrent. Xerràvem, rèiem, ens posàvem nerviosos si el fil s’enredava., comptàvem qui pescava més. Xalàvem.

Després tornàvem a la costa i fèiem net la pescada. Els peus se’ns envoltaven de peixets, algun cranc petitó i fins i tot alguna gambeta. Llavors tocava nedar. Amb les ulleres i el tub posats, investigava el fons del mar. Tenia localitzats alguns racons on acostumaven a amagar-se peixos més grossos que els altres, i em feia sentir poderós submergir-me i mirar aquells animals ben de prop, açò sí, ben atent per si veia l’ombra d’alguna morena. Xalava.

Quan no érem a la platja, ja trobàvem la manera d’entretenir-nos. Les cartes eren un gran recurs. No recordaria les hores que vam passar jugant a brisca, i el salt qualitatiu que vaig fer en aprendre, gràcies a mon pare, a contar les cartes bones que havien sortit i les que quedaven per aparèixer per així poder calcular millor la meva jugada. També cantàvem, escoltàvem la ràdio, xerràvem… Els vespres, després de sopar un bon ‘pa amb callemus’, tocava una estona de cartes, o de cantar, o de les dues coses, il·luminats per un llum de butà envoltat de papallons.

Ara aquestes vacances ja no són possibles. En feim unes altres, i també ens ho passam bé, però els temps canvien, perdem unes coses i en guanyam unes altres. Valorar si guanyam més que perdem o si és a l’inrevés ja depèn de cadascú.

Leave a Reply