Archive for agosto, 2012

Ara que ets el germà major – Cartes a n’Eloi (40)

lunes, agosto 13th, 2012

Petitó meu, ton pare escriu aquesta carta amb un somriure a la boca que ni vol ni es pot esborrar de cap manera. És com si allà on s’ajunten els llavis, un fil estirés cap amunt amb una força que ni el fet de no haver dormit i de tenir una butaca realment incòmoda poguessin combatre. Estic segur, criatura, que qui estira aquest fil és el cor, que des d’aquest dimecres s’ha engrandit una mica per poder encabir tot l’amor que m’inspira la teva germaneta. I és que, Eloi, ja ets el germà major de la casa.

M’agradaria poder-te explicar el misteri de la vida, però no en sé. Encara ara em sorprèn i m’emociona saber que ta mare i jo hem estat capaços de crear dues criatures com voltros. És una sensació indescriptible. Des del primer segon que respirau fora del ventre matern, es desperta un instint de protecció i d’amor que cap altre fet pot generar. El món s’atura, les prioritats canvien, la vida gira al voltant d’un altre sol.

Quan tu vas néixer, pensava que aquella sensació no es podria repetir, però ha passat. Ta mare i jo esteim cansats, molt cansats de dormir poc i malament, però és mirar-vos a voltros dos i el cansament es transforma en una mescla d’orgull, satisfacció i, sobretot, estima, que ens aporta tota l’energia que ens fa falta. Sí, petitó, avui la carta m’està quedant molt color rosa, però ara mateix no sé transmetre cap altre estat d’ànim.
I tu prepara’t, que hauràs de fer de germà major. Pensa que seràs el referent de la teva germaneta, quasi el seu ídol. Ton pare va ser el petit de la casa durant un munt d’anys, fins que va arribar, de manera inesperada, n’Àngel. Per açò no te puc donar massa consells, i de fet, estic segur que no te’n faran falta. Tu segueix essent com ets, que noltros et seguirem estimant tant o més que fins ara. Diuen que la capacitat dels pares per estimar els seus fills no té comparació amb res més al món, i avui que només duc uns dies de pare de les dues criatures més polides que he vist mai, et puc assegurar que és així.
Només t’encomanaré una feina. Tu seràs l’encarregat d’explicar-li a na Bruna açò que t’explic a través d’aquestes cartes. Tu seguiràs essent en petitó meu, com diu la gent pel carrer. Les cartes seguiran essent per tu, i ja arribarà el dia que les llegiràs a la teva germaneta i ella, segur, t’escoltarà amb una boca de pam i els ulls ben esglaiats.

Els comptes enrere – Cartes a n’Eloi (39)

lunes, agosto 13th, 2012

Petitó meu, quan ton pare era més jovenet va ser moda una cançó que llavors tots pensàvem que era molt heavy i trencadora perquè els senyors que la cantaven duen els cabells llargs i jaquetes de cuir. El seu títol era “The final countdown”, però com que molts encara no sabíem anglès, cadascú ho pronunciava a la seva manera. T’assegur que hi havia algú que ho deia d’una manera  ben especial. Bé, el tema és que aquesta cançó va d’un compte enrere, i açò m’ha fet pensar que  noltros ara tenim en marxa diversos comptes enrere.

El primer és un que no sabem quan acabarà, però que ara mateix centra cada minut de cada dia. És il·lusionant, apassionant, intrigant i també, per què amagar-ho, ve acompanyat d’un poc de vertigen. Ara, segur que el dia que aquest compte enrere acabi i tu comencis a fer de germà major, serem molt feliços.

Un altre compte enrere que tenim en marxa encara està més enfora d’acabar, però ja el començam a viure. Si no ho he comptat malament, queden 18 dies per Sant Bartomeu, i noltros ja l’hem tastat aquesta setmana, acompanyant en Joan (el quasi germà de ton pare) a assajar dalt en Xoroi el so del fabiol. Sona bé, eh? Tu tindràs la sort de tenir dues festes que seran ben teves, la de Sant Joan i la de Sant Bartomeu. Cadascuna té les seves coses, i noltros ens feim el propòsit de gaudir-les al màxim, totes dues. A més, a Ferreries tenim dos amics, en Samu i en Francesc, que van dalt cavall, i ens han de fer bots per noltros!

Un altre compte enrere que ha començat aquest divendres esper que passi mooolt lentament, ja que marca els dies que queden per acabar aquestes vacances que ara podem gaudir tota la família. Petitó meu, ens hem de proposar  fer moltes coses, passar-nos-ho molt bé, exprimir cada segon i viure’l intensament. Són dies en els què no tenim cap altra preocupació ni obligació que gaudir, i açò és el què hem de fer.

I el darrer compte enrere és un que, a diferència de l’anterior, m’agradaria que passés molt ràpid. He vist al Diari un cartell d’un senyor molt optimista que posava que queda un dia manco per superar aquesta maleïda crisi econòmica que ens té a tots ben enfangats. El problema, petitó, és que podem comptar cap enrere, però mai no sabem quan arribarà el zero, i sembla que hi ha gent que amb les seves decisions, fan que aquest zero sigui cada vegada més enfora.

Res, petitó, ara ens hem de concentrar en el primer dels comptes enrere. Ja hi queda poc, molt poc. Qui sap si la pròxima carta ja l’has de llegir en veu alta perquè la teva germaneta la pugui sentir!

Les vacances també canvien – Cartes a n’Eloi (38)

sábado, agosto 4th, 2012

Petitó meu, ja estàs de vacances! Divendres va ser el teu darrer dia d’escoleta. Vam recollir totes les teves coses, ens vam acomiadar de na Joana agraïnt-li la gran feinada feta, i ara tenim per davant unes quantes setmanes sense classe. Les vacances, petitó, serveixen per desconnectar, per fer allò que no pots fer la resta de l’any i per gaudir d’aquesta illa que ens envolta.

Quan ton pare era fillet (ja fa uns quants anys!), esperava amb frissera les vacances, perquè aquesta època era sinònim de passar setmanes vora la mar, pescant, jugant i vivint a fons la natura, sense cap més preocupació que xalar. El dia començava amb la melodia de les ones, algun dia una música suau i altres dies tota una simfonia marcada per la percussió del vent de tramuntana. Si hi havia ganes i el temps ens deixava, ens endinsàvem mar endins amb la barca del teu avi i intentàvem pescar uns quants serrans per fer un bon aperitiu o una bona sopa. Passàvem el temps enmig de la mar, sense més preocupacions que vigilar si el fil del volantí estirava i si hi havia poca o massa corrent. Xerràvem, rèiem, ens posàvem nerviosos si el fil s’enredava., comptàvem qui pescava més. Xalàvem.

Després tornàvem a la costa i fèiem net la pescada. Els peus se’ns envoltaven de peixets, algun cranc petitó i fins i tot alguna gambeta. Llavors tocava nedar. Amb les ulleres i el tub posats, investigava el fons del mar. Tenia localitzats alguns racons on acostumaven a amagar-se peixos més grossos que els altres, i em feia sentir poderós submergir-me i mirar aquells animals ben de prop, açò sí, ben atent per si veia l’ombra d’alguna morena. Xalava.

Quan no érem a la platja, ja trobàvem la manera d’entretenir-nos. Les cartes eren un gran recurs. No recordaria les hores que vam passar jugant a brisca, i el salt qualitatiu que vaig fer en aprendre, gràcies a mon pare, a contar les cartes bones que havien sortit i les que quedaven per aparèixer per així poder calcular millor la meva jugada. També cantàvem, escoltàvem la ràdio, xerràvem… Els vespres, després de sopar un bon ‘pa amb callemus’, tocava una estona de cartes, o de cantar, o de les dues coses, il·luminats per un llum de butà envoltat de papallons.

Ara aquestes vacances ja no són possibles. En feim unes altres, i també ens ho passam bé, però els temps canvien, perdem unes coses i en guanyam unes altres. Valorar si guanyam més que perdem o si és a l’inrevés ja depèn de cadascú.