Allò de l’optimisme… – Cartes a n’Eloi (36)

Petitó meu, fa dues setmanes et deia, en una d’aquestes cartetes nostres, que havíem de trobar motius per l’optimisme. Avui, però, aquesta recerca em costa més que mai. No ha estat una bona setmana. Els senyors que comanden han decidit que haurem de pagar més a l’hora d’anar a comprar, han baixat el sou de molts treballadors llevant-los-hi una paga, i a aquells que no tenen feina els redueixen la seva prestació. Ells diuen que són mesures necessàries. Jo crec que suposen una nova bofetada a un poble que ja ho passa prou malament i que espera que els seus polítics, en comptes d’agreujar els problemes, els hi solucionin.
T’explicava que haurem de pagar més. Açò és per culpa de l’IVA, un impost que pagam cada vegada que compram una cosa. El seu import depèn del preu del bé que adquirim, i tots els ciutadans pagam el mateix. Tenguis un compte corrent amb milions d’euros o un ple de nombres vermells, has de pagar el mateix IVA per qualsevol cosa. Per tant, petitó, que ens augmentin aquest impost a tots igual suposa un clar greuje per aquells que tenen manco recursos, perquè no és el mateix pagar un euro d’IVA per aquella persona que cobra 400 euros cada mes, que per aquella que n’ingressa milions quasi sense donar-se’n compte.
Sobre les persones que no tenen feina, a més de la duresa de la reducció, fan mal també les formes que es van emprar. El senyor que més comanda va dir que així incentivarien a aquesta gent a cercar feina. Però aquest senyor no sap que hi ha milers de persones que en cerquen i no en troben, i no és culpa seva? Si perjudiques al poble, almenys guarda les formes.
I encara fa més mal veure que tots els retalls que va anunciar el senyor amb barba que presideix el Govern afecten als que tenen menys. Als més rics no els toca fer sacrificis. A jo, criatureta, em sembla una actitud molt egoïsta. Més encara quan tots aquests doblers que ens lleven serviran per a pagar, entre altres coses, el famós rescat (que alguns no volen anomenar així) a uns bancs que han actuat de manera imprudent, temerària i irresponsable, i que ara veuen com tots noltros, que ja els pagam les hipoteques, les comissions i un munt de coses més, els ajudam -sense que ningú ens hagi demanat si ho volem fer- convertint la nostra economia casolana en una odissea per arribar a finals de mes.
Avui acabaré amb un tros de la lletra d’una cançó del darrer disc de Menaix a Truà. “Que ningú et tregui del teu cap les ganes de lluitar, les ganes de canviar aquest món”.

Leave a Reply