Archive for julio, 2012

Un pebre verd ben autèntic – Cartes a n’Eloi (37)

lunes, julio 23rd, 2012

Petitó meu, ahir vam collir el primer pebre verd de la pebrera que vam sembrar. Tot un èxit! Ben polit, verd i lluent, segur que farà un sofrit ben bo! A més, les tomatigueres que ens va donar l’avi Sito ja han donat els dos primers tomàtics ben vermells. Tenien tant bona pinta que no vas poder evitar donar-hi un mos. Ja veus, criatura, allò que vam sembrar amb les nostres pròpies mans ja dóna fruit, o verdura, o com se digui! Segur que els melons que va sembrar n’Aleix prest seran ben grossos i dolços, i també les síndries d’en Sito! Ah! I ahir n’Àngel ja tallava alls i cebes perquè l’àvia Juanita de Ferreries fes una bona olla de sofrit amb els tomàtics de l’hort d’Alaior. I també na Xisca i en Pau van collir uns bons tomàtics del seu hortet.

I tu diràs, i ara per què m’explica tantes coses de verdures, mon pare! No, no te vull fer vegetarià, ni vull dedicar-me a mi ni a tu a fer de pagès. Només vull fer-te entendre que no hi ha res com les coses que un mateix crea, i si a més requereixen un poc d’esforç, encara millor. Els tomàtics i els pebres que hem sembrat noltros tal vegada no seran els millors del món, però per noltros tindran un gust especial, perquè hi hem dedicat estones i hi hem posat moltes il·lusions. A més, tu els has ben regat, amb l’ajuda dels teus cosins, la tia Corretja i el conco David!

Açò no només passa amb les verdures, petitó. Tot aquell projecte que un comença amb il·lusió sempre té alguna recompensa. En un altre àmbit molt diferent, l’altre vespre ton pare, ta mare i des de dins la panxa na Bruna, vam anar al concert que Menaix a Truà i la Banda de Música de Ciutadella van fer al Claustre del Seminari. Aquells tres músics genials van crear les seves cançons, hi van posar feina i il·lusió i, a més, van unir-les a la feina i ganes dels músics de la Banda. El resultat va ser, com en les verdures, un producte excel·lent, que ho era més perquè es notava que posaven tot el seu cor en aquella feina.

M’encantaria que tu també tinguessis projectes d’aquests que comencen de la il·lusió. El teu padrí n’Àngel, per exemple, n’ha iniciat un que el té tocant la guitarra tot el dia. Xala, i açò és el més important. A Ferreries, per explicar-te un altre cas, un grup de joves s’han dedicat a muntar un esplai d’estiu ple de bon ambient i solidaritat, i ho fan de manera altruista i amb totes les ganes. Tot un exemple. Ah! I ton pare i ta mare tenen entre mans, o millor dit dins la panxa, un altre projecte fruit de la il·lusió, com ho vas ser tu. Prest veurà la llum, criatureta, i llavors seràs el millor germà gros del món!

Allò de l’optimisme… – Cartes a n’Eloi (36)

domingo, julio 15th, 2012

Petitó meu, fa dues setmanes et deia, en una d’aquestes cartetes nostres, que havíem de trobar motius per l’optimisme. Avui, però, aquesta recerca em costa més que mai. No ha estat una bona setmana. Els senyors que comanden han decidit que haurem de pagar més a l’hora d’anar a comprar, han baixat el sou de molts treballadors llevant-los-hi una paga, i a aquells que no tenen feina els redueixen la seva prestació. Ells diuen que són mesures necessàries. Jo crec que suposen una nova bofetada a un poble que ja ho passa prou malament i que espera que els seus polítics, en comptes d’agreujar els problemes, els hi solucionin.
T’explicava que haurem de pagar més. Açò és per culpa de l’IVA, un impost que pagam cada vegada que compram una cosa. El seu import depèn del preu del bé que adquirim, i tots els ciutadans pagam el mateix. Tenguis un compte corrent amb milions d’euros o un ple de nombres vermells, has de pagar el mateix IVA per qualsevol cosa. Per tant, petitó, que ens augmentin aquest impost a tots igual suposa un clar greuje per aquells que tenen manco recursos, perquè no és el mateix pagar un euro d’IVA per aquella persona que cobra 400 euros cada mes, que per aquella que n’ingressa milions quasi sense donar-se’n compte.
Sobre les persones que no tenen feina, a més de la duresa de la reducció, fan mal també les formes que es van emprar. El senyor que més comanda va dir que així incentivarien a aquesta gent a cercar feina. Però aquest senyor no sap que hi ha milers de persones que en cerquen i no en troben, i no és culpa seva? Si perjudiques al poble, almenys guarda les formes.
I encara fa més mal veure que tots els retalls que va anunciar el senyor amb barba que presideix el Govern afecten als que tenen menys. Als més rics no els toca fer sacrificis. A jo, criatureta, em sembla una actitud molt egoïsta. Més encara quan tots aquests doblers que ens lleven serviran per a pagar, entre altres coses, el famós rescat (que alguns no volen anomenar així) a uns bancs que han actuat de manera imprudent, temerària i irresponsable, i que ara veuen com tots noltros, que ja els pagam les hipoteques, les comissions i un munt de coses més, els ajudam -sense que ningú ens hagi demanat si ho volem fer- convertint la nostra economia casolana en una odissea per arribar a finals de mes.
Avui acabaré amb un tros de la lletra d’una cançó del darrer disc de Menaix a Truà. “Que ningú et tregui del teu cap les ganes de lluitar, les ganes de canviar aquest món”.

La platja, aquest lloc tant curiós – Cartes a n’Eloi (35)

domingo, julio 8th, 2012

Petitó meu, feia molts dies que no anàvem a la platja. Ahir, per fi, vam agafar el cotxe, tres o quatre bosses plenes de coses i vam partir a fer una estoneta al costat de la mar. No sé si és cosa nostra o què, però si per unes hores agafam tants trastos, crec que si algun dia volem fer més estona a la platja haurem d’acabar llogant el camió d’en Francesc!

La platja és un lloc ben curiós. Hi pots trobar de tot. Parelles, senyors que presumeixen de músculs, senyores amb mini banyadors lluint bronzejat, turistes amb olor a crema solar, fillets arrebossats d’arena, homes que passegen per la vorera de la mar comentant el partit de futbol del dia abans, famílies senceres amb neveres plenes de truita i bistecs de llom que ocupen les taules de llenya ben prest per quedar a dinar… I també hi som noltros. Ja veus, tota una fauna, la de la platja!

Ahir, després de trobar un bon lloc per les tovalloles (a vegades aquesta és una missió impossible i requereix o bé de grans coneixements de matemàtiques per calcular on hi ha prou espai per les nostres coses, o bé un gran domini del tetris per saber encaixar les tovalloles entre els para-sols de retxes i les gandules blaves), ens vam endinsar a la mar. Amb la rodeta i els bracets ben col·locats, poc a poc vas anar superant el respecte que et feia aquesta gran piscina color blau turquesa i en la què l’aigua es movia al ritme de les ones. No era ni la primera ni la segona vegada que nedaves a la mar, però ahir, criatureta, vas xalar més que mai fent les teves particulars calades.

Després, vam anar a la vorera a complir amb una de les tradicions de la platja: els castells d’arena. Aquest és tot un art. Noltros ens vam conformar amb la tècnica simple d’omplir un poalet amb arena, girar-lo i contemplar aquella construcció més o manco cilíndrica. Hi ha, però, qui fa veritables obres d’enginyeria, aixecant diverses torres de formes complicades que uneixen amb túnels plens d’aigua i reforcen amb murades d’arena. Estic segur que a la platja ha nascut més d’un arquitecte de vocació!

I entre castells i calades, passam l’estona, ens refrescam i contemplam aquest univers particular, on parelles juguen a pales a dins la mar pretenent ser Rafes Nadals aquàtics, on fillets entren a l’aigua corrent esquitxant de dalt fins baix aquell qui no tenia clar si s’havia de banyar o no, o on aquell turista ja ha agafat un color tan vermell que indica que tindrà un bon mal d’esquena. Petitó, avui tornarem a la platja, a veure què trobam!

Toca un poc d’optimisme – Cartes a n’Eloi (34)

miércoles, julio 4th, 2012

Petitó meu, ton pare està cansat d’escriure males notícies. Darrerament quasi no faig res més, i no m’agrada contribuir a que la gent estigui trista i pessimista. Per açò, avui t’explicaré algunes coses que han passat darrerament i que són com petites píndoles d’optimisme que tots ens hauríem de prendre de tant en tant.

D’entrada, criatura, una bona notícia dels senyors que comanden. Te sorprèn? Sí, tens raó, darrerament només ens donen clatellades, però avui ton pare explica que els polítics han canviat d’opinió i no llevaran els equips d’atenció primerenca de les escoletes. Aquesta gent també ve a la teva escoleta i fa una gran feina, i resulta que durant les dues darreres setmanes semblava que els volien llevar. Idò al final no. Seran manco, però la seva feina seguirà. Per tant, una notícia que podia haver estat molt dolenta, i que al final no ho és tant.

La segona bona notícia va de música. No, no de na Marielena que tant escoltes tu, sinó d’uns altres músics que han fet un concert espectacular a Ciutadella. No sé si a tu t’agradaran els Pink Floyd o no, però ton pare els va redescobrir i ara, quan t’escric aquestes línies, els estic escoltant i cantant (que em perdonin els veïns). El més important d’aquest concert, però, va ser la demostració que van fer aquests músics de que a Menorca podem fer tot el que vulguem si ens ho proposam. Som tant bons com qualsevol altra banda, i massa vegades tenim la tendència a pensar que no podem arribar a segons quins nivells. Fora complexes!

Una tercera història per ser optimistes. L’explicava el ‘Diari’ l’altre dia, d’un home que, tot i la seva malaltia, no es rendia i gaudia de les meravelles de Menorca. I no ho feia sol. L’ajudava la seva dona, voluntaris de Creu Roja, responsables d’un hotel… Una demostració, petitó, de que, com deia n’Isaac, el periodista, voler és poder.

Ja veus, Eloi, la setmana també amaga bones notícies. El tema està en saber-les trobar i valorar-les. Ah! La quarta bona notícia de la setmana són les xalades que fas a la piscina, eh? Quines calades! Quins boti-boti amb els teus cosins! I encara hi ha una cinquena noticia, i és que t’estàs fent realment gros amb les teves anades cap a l’orinal vermell. Com passa el temps, criatureta, i com que passa tant ràpid, almanco millor veure’l passar amb un somriure a la cara i amb un poc d’optimisme, no creus?