Archive for junio, 2012

Tiriruriiiiiiii pom pom! – Cartes a n’Eloi (33)

viernes, junio 29th, 2012

Petitó meu, avui és un dia ben especial. Primer, perquè les teves dues àvies, la teva tia que viu a Palma i el teu quasi oncle fan festa. Felicitats! Però sobretot és un dia especial perquè és Sant Joan. No serà la teva primera vegada, ja ho vas viure l’any passat, però estic segur que enguany serà encara més intens. Ja fa temps que ho ensumes, que ho notes, que ho sents, i ara, per fi, ho vius ben intensament.

Per Sant Joan, Ciutadella es mostra esplendorosa. A les cases pengen banderes amb aquesta creu de Sant Joan que tu anomenes de manera tan particular. Al carrer, centenars de persones reparteixen abraçades, somriures i bones cares. A l’ambient no es respira res més que festa. Crisi? Què vol dir crisi quan la festa corre per les venes? Aquests dos dies, petitó, al món dels ciutadellencs no passa res més que Sant Joan, i així ha de ser.

Quan surti aquesta carta, segur que ja hauràs tocat desenes de cavalls. Segur que hauràs tirat algunes avellanes amb els teus cosins. Segur que hauràs lluït aquest capell vermell que heu fet a escoleta. Segur que hauràs passejat de la nostra mà amb la camiseta vermella amb la cara del cavall. Segur que hauràs ballat, hauràs cantat “tata tero tatum” i hauràs sentit una i altra vegada el “tiriruríii pom pom!”. Segur, petitó, que t’ho hauràs passat pipa. I amb tu, criatureta, la teva mare i jo.

Com saps, un servidor és de Ferreries, i fa uns anys, no acaba d’entendre aquesta devoció ciutadellenca per Sant Joan. Totes les persones ens estimam les festes del nostre poble. Però ara que ja fa uns anys que visc a Ciutadella, puc assegurar que els ciutadellencs no només és que estimin la festa, és que la veneren. I a poc a poc ho he anat entenent. A mesura que descobreixes petits secrets, actes que no coneixies, o que passeges per la festa amb algú que realment la coneix, veus una part que ignoraves i que dóna sentit a moltes coses. A poc a poc, entens que aquesta festa és molt més que una festa. És una expressió d’identitat col·lectiva, és com aquella joia de major valor que només mostres unes vegades a la vida. Sense deixar de ser ferrerienc (açò mai), ton pare comença a descobrir que Sant Joan estira i enganxa, i vull que així també sigui en el teu cas. I estic segur que serà així.

Petitó, agafa el capell vermell i el mocador i anam cap as Pla. Anem a viure la festa, a escampar somriures i a tocar cavalls. Eloi, molt bones festes de Sant Joan!

Somnio que tu també somniaràs – Cartes a n’Eloi (32)

lunes, junio 18th, 2012

Petitó meu, avui tocaria explicar-te el Dia des Be, però m’has de permetre que no ho faci. La propera setmana ja te xerraré de Sant Joan, però és que aquests darrers dies no puc evitar pensar en el teu futur. Quan ho faig, tanco els ulls i, en comptes de mirar la realitat que m’envolta, em poso a somniar. Somnio que el món que t’espera és molt millor que el d’avui. Somnio que seràs un bon estudiant, que rebràs una bona formació i que després en treuràs profit. Somnio que podràs anar a una escola on compartiràs experiències amb un nombre raonable d’alumnes. Somnio que després de l’escola, et podrem pagar uns estudis superiors. Somnio que en acabar aquesta formació, trobaràs un lloc de feina en un món laboral estable, amb un contracte decent i unes condicions que et permetran conciliar la vida laboral i la familiar.

Somnio, criatura, que gaudiràs d’una sanitat pública gratuïta. Somnio que no la necessitaràs quasi mai, però que quan l’hagis d’emprar, serà allà. Somnio que les persones que no tenguin tanta sort com tu rebran ajudes dignes de l’Estat, i que els jubilats tindran pensions.

Somnio que podràs gaudir de la Menorca que vivim avui, de les seves platges verges i de la seva natura lliure. Somnio que et podràs expressar encara amb la teva llengua. Somnio que tindràs una casa sense necessitat de pagar un préstec durant dècades, i somnio que amb els teus impostos no hauràs de finançar bancs temeraris i directius amb més cara que esquena.

Somnio que seràs feliç. Que seràs el millor germà gran del món, i que seguiràs escampant pel món el mateix somriure que ara. Somnio que seguiràs obrint els ulls esglaiat davant qualsevol meravella que ens regala el dia. Somnio que tindràs somnis, que no viuràs envoltat d’un pessimisme com l’actual, que despertaràs cada dia amb un nou objectiu, una nova meta. Somnio que els teus somnis es faran realitat i, amb ells, també s’hi faran els meus. Somnio que podrem somniar junts, i que pensarem que els somnis es poden complir. Somnio, criatura, que la vida no sigui un somni, sinó que els somnis tenguin vida, i una vida ben llarga.

Seguiré somniant, com deia aquella cançó, i treballaré per què tu puguis tenir somnis, petitó meu.

Una alemanya amb banyador vermell – Cartes a n’Eloi (31)

lunes, junio 11th, 2012

Petitó meu,  la rodeta que et vam comprar per nedar ha resultat ser petita. Es veu que no vam saber calcular bé les mides, i haurem de cercar-ne una de més grossa. Una cosa així, criatureta, és el que passa aquests dies a l’economia d’aquest país. Si l’economia fos un nedador, podríem dir que s’està ofegant, i per molt que s’esforci, no aconsegueix tornar a la superfície.

Idò aquests dies, sembla que Espanya ha hagut de telefonar als ‘Vigilantes de la playa’ europeus. Quan ton pare era més jovenet, a la tele feien una sèrie on uns senyors i senyores plens de músculs i amb banyadors vermells ajudaven a que la gent no s’ofegués a les platges. Resulta que avui, qui arriba amb un banyador vermell és una senyora alemanya, acompanyada d’altres senyors que, en tost de dur rodetes, vénen amb sacs plens de doblers. Uns diuen que 40.000 milions, altres que 100.000… Xerren de milers de milions com qui xerri  de sobrassades o de quilos de patates!

Resulta que aquests senyors donaran molts doblers als bancs d’Espanya. Te’n recordes d’allò que et vaig explicar la passada setmana sobre els bancs? Diuen els que en teoria saben d’açò dels doblers que els bancs en necessiten molts perquè, al final, noltros no els perdem. És a dir, els bancs van emprar malament els nostres doblers i ara, perquè no perdem allò que és nostre, som noltros qui els deixam doblers, perquè al final, els mils de milions que els deixarem són els que hem pagat amb els nostres impostos. D’entrada, està bé que vénguin uns senyors a ajudar-nos. Està bé que na Merkel arribi en biquini (millor t’estalvio la descripció) o n’Hollande amb banyador ajustat, i ens inflin a doblers. Però petitó, ja aprendràs que entre els senyors amb corbata, normalment les coses no es fan a canvi de res, i per açò jo no puc evitar demanar-me si aquest rescat que ve d’Europa serà a canvi de res o si tu, quan siguis més gros, encara en pagaràs les conseqüències.

Petitó, crec que aquesta setmana ens cansarem de sentir la paraula rescat. Esper que ja entenguis una mica què vol dir, perquè tenc la sensació que ningú no ens explicarà clarament quin preu tindrà aquesta operació de salvament que ve des d’Europa. Jo, per si de cas, te compraré una rodeta més grossa, perquè puguis nedar tranquil sense necessitar cap altre vigilant. Ah! I el meu banyador també és vermell, però per desgràcia, és l’únic en què m’assemblo als vigilants de la tele.

Fent i desfent amb l’idioma

jueves, junio 7th, 2012

He pogut llegir la carta que el Govern balear està enviant als pares de Balears per “informar-los” de la possibilitat de triar la llengua que volen que els seus fills tenguin com a prioritària a l’escola, i els confesso que si abans no entenia res, ara menys. Crec que aquest Executiu està improvisant dia sí i dia també amb una mesura que no pretén resoldre cap problema (perquè no hi ha problema) sinó poder dir a part dels votants del PP que han complert una promesa electoral.

Fa unes setmanes, només podien triar idioma els alumnes de P3, P4, P5 i primer curs. Després es va afegir segon curs de primària, i ara, resulta que tots els de primària poden escollir. Açò no és improvisar? Si fa unes setmanes no sabien com satisfarien a qui ha triat castellà, com ho pretenen fer ara, que suposadament hi haurà major demanda? Sembla com si el Govern no està content amb el baix percentatge de pares que han demanat castellà i volen que siguin més qui el trïin. Així, tal vegada podran dir que el tema de la llengua no era només una estratègia electoral per guanyar uns quants vots d’un sector molt determinat de població. Així, tal vegada podran dir que no jugaven amb la llengua, sinó que hi havia base per a les seves idees. Perquè fins ara, es demostra que passa tot el contrari. Ah! Quants doblers han costat aquestes cartes?

El carrer és nostre – Cartes a n’Eloi (30)

martes, junio 5th, 2012

Petitó meu, els migjorners han decidit que durant l’estiu els carrers més importants del poble seran per a les persones i no per als cotxes. Els migjorners són els senyors i senyores que viuen a Es Migjorn Gran, i han tingut l’oportunitat de triar entre tots si  ho volien així. Aquesta és la veritable democràcia.

Quan ton pare era petit, acostumava moltes vegades a jugar al carrer. Amb els meus cosins i veïns, jugàvem a amagar, a “pies quietos”, i quan s’atracava Sant Bartomeu, agafàvem les garneres, les transformàvem en cavalls i celebràvem les nostres pròpies festes a peu de carrer. Teníem de tot! Fabioler, caixer batle i capellana! Poder jugar al carrer era fantàstic, sense haver-nos de preocupar si cada dos per tres passava un cotxe. Allà convivíem, ens socialitzàvem, con diuen els sociòlegs, i compartíem experiències, alguna pelada al genoll i a l’estiu refrescos de Cas Xifoner. Eren altres temps, petitó.

Ara que ja no és ton pare qui juga, sinó tu, veig que cada dia és més difícil recuperar el carrer. Ens l’han pres els cotxes. Millor dit, hem deixat que els cotxes ens el prenguessin. Cada dia és més complicat trobar un lloc segur on poder fer volar la imaginació. De cada vegada, ens encauem més en parcs i places, i perdem altres espais. Els adults ens hem tornat molt còmodes, volem emprar el cotxe a la mínima i massa vegades no ens donam compte que així envaïm un espai que no hauria de ser pel trànsit, sinó per l’oci.

Ja tenc uns quants cabells blancs, criatura, i ja han passat bastants anys des d’aquests temps en què jugava al carrer, amb els meus pares i oncles o bé asseguts a la fresca al costat de la meva àvia  Xisca o bé vigilant-me de coa d’ull des de la finestra de casa. Segurament els temps han canviat, i no podem demanar que tornin temps passats. Però estic segur, petitó, que entre tots podríem recuperar més espai per a les persones. Sentiràs a xerrar de la peatonalització, paraula molt complicada que vol dir que els carrers són, primer, per als vianants, i només en casos molt necessaris per als cotxes. Fa temps, se sentia molt aquesta paraula entre els senyors que comanden. Ara, ja fa estona que no l’escolt. Darrerament només xerram de doblers, de crisi i de retallades. Tal vegada hauríem de recordar que, al final, som tots persones i que necessitam un espai per a la nostra vida social. Fa molt temps un senyor que caminava coix i a qui costava entendre (quan parlava i també quan feia segons quines coses) va dir que el carrer era seu. No, senyor, el carrer hauria de ser nostre, de tots.

Ón guardam els doblers? – Cartes a n’Eloi (29)

martes, junio 5th, 2012

Petitó meu, avui toca xerrar de bancs i doblers. D’entrada, t’explicaré que doblers és allò que empram per comprar coses com el menjar, la roba o les cases. Els doblers s’aconsegueixen, la gran majoria de vegades, fent feina. Hi ha també qui els obté d’altres maneres, però aquestes millor no te les explico. Quan un aconsegueix doblers, el més normal és que els guardi a un banc. Vols saber què és un banc? T’ho intentaré contar de manera senzilla. Un banc és un lloc on tu deixes els teus doblers. Allà te’ls guarden fins que els vols emprar. Amb els doblers que posam totes les persones, fan una gran bossa, i d’aquí n’empren uns quants si hi ha gent que en vol per poder fer coses com muntar una empresa o comprar una casa. Així, el banc els deixa doblers, a canvi de que després els tornin aquella mateixa quantitat i un poquet més. Amb açò, criatura, els bancs fan el seu negoci, que no és altre que vendre doblers.

En principi, és un negoci ben senzill i segur. Però ai petitó, diuen que qui té doblers sempre en vol més, i açò és el que ha passat als bancs. Resulta que fa uns anys, d’aquesta gran bossa de doblers que tenien, en van deixar grans quantitats a senyors que volien fer negocis que no eren gens segurs. Els bancs, abans de pensar que si deixaven aquells doblers tal vegada no els recuperarien, van pensar en els grans beneficis que podrien treure, i van donar préstecs que ara no poden recuperar. És a dir, van deixar els doblers de tots i ara no saben com recuperar-los. Tens raó, criatura, no està bé fer les coses sense reflexionar-les amb prou calma. Per açò, ara els bancs tenen problemes, i resulta que els hem d’aclarir noltros.

Els bancs han perdut els doblers de tots perquè els van invertir malament, i ara som noltros qui els hi hem de tornar. O sigui, som noltros que feim de bancs dels bancs. Qui ha decidit açò? Els senyors que comanden, sí, els mateixos que te van llevar a tu una mestra de suport o que fan que el teu avi s’hagi de pagar les medecines. No te sé explicar per què les coses van així, però tal vegada t’ho podria resumir dient-te que els bancs també han fet negoci amb els governs (o sigui, els senyors que comanden i fan coses amb els doblers de tots), perquè els han deixat doblers, i clar, ara els governs també els han de tornar diners. O sigui, que podríem dir que tenen la paella pel mànec, i mentre açò sigui així, els que ens cremarem serem els que, com tu i jo, no en tenim cap culpa perquè han jugat amb els nostres escassos doblers.