Archive for mayo, 2012

Demà vaig d’estrena! – Cartes a n’Eloi (28)

domingo, mayo 20th, 2012

Petitó meu, demà ve a Menorca una senyora que comanda molt. És una ministra, i vindrà a la nostra illa per a inaugurar una carretera nova. Vols saber què és inaugurar? És quan estrenes una cosa, quan l’empres per primera vegada, però quan ho fan els polítics, sempre sol anar acompanyat de discursos, somriures, càmeres, i temps enrere, menjar. Ara, amb la crisi, no sé si n’hi haurà o no. La qüestió, petitó, és que demà s’estrena el desviament de Ferreries.

Tu saps que jo som de Ferreries, i tu també en tens una cama. Idò des de fa molts anys, una bona part dels ferreriencs demanaven que la carretera no passés per dins el poble. De fet, ton pare encara no havia nascut i ja hi havia gent que ho demanava. Resulta que per la carretera hi passen cotxes, i aquests poden suposar un perill si passen per dins una zona poblada a gran velocitat. A Ferreries hi ha gent que obre la porta de casa seva i a dos pams veu com passen cotxes, camions i autobusos. A més, petitó, així com el poble ha anat cresquent i s’ha eixamplat cap a Villa Pepa, la carretera ha quedat encara més enmig del poble. Ara, després de quasi dos anys de màquines fent feina, aquesta nova carretera està acabada, i permetrà que els cotxes ja no passin per dins del poble, sinó que el rodejaran.
Aquesta iniciativa, petitó, és ben vista per una bona part de ferreriencs, però n’hi ha altres a qui els fa por. Creuen, criatura, que si els cotxes no passen per dins el poble hi haurà manco gent que s’aturarà a veure les botigues i, per tant, arribaran manco doblers. Segurament tenen raó, però jo record la frase d’un polític que ja no ho és que deia que els turistes no arriben caiguts del cel, sinó que se’ls ha d’anar a cercar. Amb açò del desviament, passarà el mateix. Els ferreriencs hauran de demostrar que val la pena entrar a Ferreries i passar-hi una estona. Com a ferrerienc, sé que és així. Tenim bones botigues, bons bars i restaurants, el millor pa del món i la botiga de ‘xuxes’ més temptadora de l’Illa! No hem de tenir por, per tant, que ens deixin de visitar si sabem explotar el potencial del poble!

Petitó, avui quasi t’he fet un míting polític. Però és que, a part de tot el què t’he dit, crec que abans que els criteris econòmics, a l’hora de fer carreteres s’ha de tenir en compte la seguretat de les persones, i el desviament, sens dubte, la millorarà. Així que, criatura, demà ton pare se’n va d’inauguració! No sé si farà falta planxar la corbata…

Gooooooooool a Son Maquet! – Cartes a n’Eloi (27)

jueves, mayo 17th, 2012

Petitó meu, enguany el Barça no ha guanyat la Lliga. Què és la Lliga, me demanes? És una competició de futbol. Cada setmana diferents equips juguen partits, i qui al final en guanya més, és el campió. Feia uns quants anys que el Barça, l’equip de ton pare i ta mare, del teu avi Tóbal i el teu oncle Pau, entre altres, guanyava sempre, però enguany el Madrid ho ha fet millor, i ens toca felicitar-lo.

El futbol s’ha convertit en més que un esport. Quan noltros hi jugam, ens limitam a donar xuts a una pilota i a cridar goooool!!! Per a molta gent, el futbol és molt més que açò. Alguns es passen tota la setmana esperant que arribi el dissabte per veure el seu equip. Es posen davant la televisió, nerviosos, i xerren amb els jugadors com si de cop la tele fos capaç de transportar els seus renecs i tàctiques miraculoses fins a l’entrenador. Des del sofà, aquests aficionats són els millors tècnics del món, i sempre entenen més de futbol que l’entrenador. El futbol, petitó, s’ha convertit en una passió per a alguns, i en un negoci per a molts altres.

En aquesta època de crisi, veure les xifres que es mouen amb el futbol fa posar la pell de gallina, i a vegades indigna. Es paguen milions d’euros perquè un jugador canvïi d’equip. Les televisions, que moltes vegades acabam pagant tots, donen una milionada a uns senyors per tenir el permís per poder retransmetre els partits per la tele i així enganxar unes altres empreses que paguen molts doblers per posar anuncis a la meitat del partit. I els jugadors, petitó meu, cobren molts doblers. Clar, que un ho pot arribar a entendre, perquè al final, són els responsables d’entretenir a milions de persones.

Avui dia, el futbol és com el circ dels romans. Durant una estona, els problemes de la gent que el veu es limiten a si s’hauria de jugar amb tres o quatre defenses, o si aquell jugador estava en claríssim fora de joc i l’àrbitre, que segur que és dels altres, no ho ha volgut veure. En aquesta època, en què ens retallen drets per tots costats, hi ha molta més gent preocupada per si el nou entrenador del Barça ho farà bé que per l’estat del Benestar. Protesten més davant la tele veient el futbol que no veient els polítics que ens retallen i incompleixen allò que havien dit.

Però petitó, per a tu el futbol encara no és res de tot açò. Per tu és anar a veure el teu cosí i el seu equip com fan quatre gols al Ferreries. En aquest cas, no sé si fer pel Ferre o pel meu nebot. Tal vegada el millor hagués estat un empat!

En Coco i les coses oposades – Cartes a n’Eloi (26)

domingo, mayo 6th, 2012

Petitó meu, quan ton pare era més jovenet, a la tele feien un programa que es deia Barrio Sésamo. Entre moltes altres coses, els ninots d’aquest particular barri ens mostraven a conéixer els contraris, o sigui, les coses totalment oposades. En Coco era un monstre blau que no feia por i que menjava galetes tot el dia. Ell, per exemple, ens explicava què era a prop i què era enfora. Com que no sé si quan tu siguis un poc més grosset aquest programa encara sobreviurà, deixa que avui t’expliqui jo alguns contraris.

Començarem per gros i petit. Grossos són, per exemple, els elefants, i petites les formigues. Els problemes que genera aquesta crisi econòmica que patim (avam si quan puguis llegir tu mateix aquestes cartes ja ha passat) també poden ser grossos i petits. Grans són els problemes dels que han quedat sense feina, no poden pagar la hipoteca i els bancs els volen deixar sense casa. Petits són els problemes dels senyors rics que ara guanyen manco doblers que abans i no poden comprar l’últim cotxe de luxe que ha arribat al concessionari i s’han de conformar amb un model menys luxós.

En Coco, criatureta, també ens mostrava què era a prop i què era enfora. A prop és quan tens una cosa que quasi la pots tocar amb la mà, i enfora és quan quasi no veus aquesta cosa. A prop tenim l’escoleta i el parc de baix ca nostra. Enfora viuen les teves cosinetes de Palma o na Marga i en Josep de Vilanova. Els grossos avui també sabem que a prop tenim els mil problemes de cada dia i les retallades que ens fan els senyors que comanden. Enfora, precisament, sembla que són els senyors polítics, que prenen unes decisions demanades per uns senyors que viuen encara més enfora i que sembla que no tenen en compte els mals de cap que provoquen als ciutadans.

A Barrio Sésamo també ens contaven la diferència entre molts i pocs. Molts són els dotze cosinets i cosinetes que tu tens. Pocs són els dies que te falten per començar a dormir al llit gros. Per als grans, petitó, moltes són les persones que no estan d’acord amb les retallades en sanitat i educació, més perquè ens havien dit fa uns mesos que no farien. I pocs, criatura, són els polítics que realment escolten i fan cas.

Petitó, així com creixis veuràs que aquest món està ple de coses oposades. Algunes són lògiques i fàcils d’entendre. Altres, Eloi, jo no te les sé explicar. Seguiré investigant, avam si quan començis a demanar “per què” cada cinc minuts, ja m’he après la lliçó.