El caramel·ler i l’altra natura misteriosa – Cartes a n’Eloi (22)

Petitó meu, aquesta ha estat una setmana de naixements. Primer va ser en Xavier, que va venir al món abans d’hora però carregat de força. I ahir va florir l’arbre caramel·ler. Enguany ho ha fet un dia abans, deu ser que és bona anyada de caramels! A Ferreries, aquest arbre màgic i misteriós va donar els seus fruits la passada setmana. Sembla mentida que a tants pocs quilòmetres de distància la natura es comporti de manera diferent!

I és que la natura, petitó meu, està plena de misteris. No només aquesta que fa caramels una vegada a l’any i fins i tot embolicats o amb ous de plàstic que amaguen joguines. També la natura de sempre, la més abundant, ens costa a vegades d’entendre. Millor dit, petitó meu, hi ha qui l’entén manco que altres. Quan anava a escola, ton pare pensava que tothom tenia clar que era bàsic respectar el nostre entorn, cuidar-lo i preservar-lo. Fins i tot els senyors que comanden ho tenien, en teoria, tant interioritzat, que van aconseguir que la nostra illa rebés un títol per tenir una natura molt ben cuidada i equilibrada amb la vida dels homes, que massa vegades no la tenim en compte. Reserva de la Biosfera, en deien. Però ara, petitó, sembla que la nostra illa, que pensàvem protegida de possibles febres urbanitzadores, torna a estar exposada a qui veu en el ciment la seva particular gallina d’ous d’or. No saben, criatura, que el ciment i les gallines no es duen bé, perquè el ciment mata aquest animals, i així, ja no dónen ous.

Eloiet, en Xavier encara estarà uns dies a aquell lloc on tu també vas néixer i on tant bé ens van cuidar, començant per na Roser, aquella comare fantàstica. Esper que quan ell cresqui, i quan també ho facis tu, encara puguis veure alguns dels paisatges que fan de Menorca una illa especial. Els qui són molt més grans que jo recorden quan Cala Galdana era verge i no tenia aquells grans edificis a pocs metres de l’aigua. O quan Son Bou no acabava amb dos monstres de ciment. Desitjo, criatura, que quan siguis gros no t’hagi d’explicar que, un dia, Macarella era una platja sense ciment, o que a Cavalleria només hi trobaves arena i tovalloles. Vull pensar que els senyors que comanden també tenen fills i néts, i que desitjen el mateix per aquells qui regiran el món quan ells no hi siguin.

Petitó meu, tu ara tens uns dies de vacances per endavant. Na Joana gaudeix d’un merescut descans, i tu tindràs molt temps per jugar i aprendre. Aprèn, criatureta, que la natura és un bé preciós i escàs. Estima-la.

Leave a Reply