Archive for abril, 2012

Ja podem menjar hamburgueses! – Cartes a n’Eloi (25)

domingo, abril 29th, 2012

Petitó meu, divendres a la fi ta mare va poder menjar una hamburguesa americana d’aquelles que feia setmanes que desitjava. Feia molts dies que, anant per la carretera, veia aquelles tanques publicitàries anunciant aquest menjar a preu d’oferta i clar, així com està ara, el desig se li va despertar molt prest. Per fi, fa dos dies vam poder anar al local que venen aquestes hamburgueses a Ciutadella, comprar-ne una i fer-la feliç per un moment.

I és que, petitó, a Menorca, quan arriben aquestes dates, apareixen comerços com a bolets. Les pluges de tardor fan sortir els esclatasangs al bosc, i a la primavera, els primers turistes fan que s’obrin negocis. Restaurants, botigues, bars, hotels… lleven la pols als mobles que, durant tot l’hivern, han estat esperant aquests mesos per atendre als turistes i així, fer caixa. I és que, petitó, una gran part dels menorquins viuen d’altra gent que vol venir a veure la nostra Illa. D’açò en deim turisme, i dels que vénen, turistes. Ja en sentiràs a xerrar, ja, i els veuràs quan, els mesos de juliol i agost, Ciutadella s’ompli de persones que passegen parlant idiomes que tu encara no entens i fent fotos per tot.

El turisme, petitó, pot ser una cosa molt positiva. D’entrada, i encara que sembli egoista, perquè els doblers d’aquests senyors que ens vénen a veure ens permeten viure. Ara bé, aquest fet, petitó meu, ha de ser manejat amb molta cura. Hem d’aconseguir que vénguin turistes, però no a qualsevol preu. Qui vé a Menorca vé a veure Menorca, no una altra cosa. I Menorca és com és, amb els seus encants, els seus tresors, i també les seves limitacions. Així és, i així l’hem de mostrar. No té sentit voler canviar allò que som per a oferir una imatge que no és la nostra. Ho he repetit moltes vegades, criatura, però algú un dia em va dir que no entenia que els restaurants de l’Illa oferissin gaspacho als visitants i no oliaigu. Tampoc no comprenia que els venguéssim capells de mexicà o nines vestides de sevillana. I no entenguis aquesta explicació com una afirmació de despreci cap a les altres cultures. No, simplement és una defensa d’allò que realment som. Perquè jo, petitó, si vaig a veure un altre país, vull veure com és realment, no un decorat que tant pot estar muntat a aquella banda com a l’altra punta de món.

Criatureta, durant uns mesos, ta mare podrà menjar tantes hamburgueses com vulgui, perquè la botiga estarà oberta. Però ara que no ens sent, petitó, esper que prest se li passi aquest desig. A mi, personalment, hi ha moltes altres coses que m’agraden més!

La Justicia, roída por las ratas en Ciutadella

miércoles, abril 25th, 2012

El pobre Sebastià Marquès no ha podido vivir lo que el lunes se fraguó en Palma. Quien fuera propietario del solar más mediático de Ciutadella no ha conocido la sentencia del proceso que debía determinar si quien le compró su parcela y quienes luego participaron en el proceso para intentar cambiarla por otra cometieron algún delito. Marquès murió hace unos meses. La Justicia, de nuevo, fue lenta, muy lenta, y de nuevo defraudó a un ciudadano que había confiado en ella. En este caso, además, no es al único a quien defraudó. A título quizás de anécdota, la edición digital de este periódico realizó ayer una encuesta entre los internautas, preguntándoles si creían que la sentencia del caso de “Ses Rates” era justa. A la hora en que escribo estas líneas, el 92 por ciento de quien ha contestado cree que no.

Efectivamente, el final de este caso merece muchos análisis. El primero, y el más extendido en los comentarios anónimos de los periódicos digitales, es la sorpresa por las condenas mínimas que han recaído sobre los imputados. Es la consecuencia del acuerdo de conformidad alcanzado entre todas las partes, incluidas aquellas que pedían penas mucho más altas. Las reglas del juego así lo permiten, y por tanto, es un acuerdo legal y legítimo. Pero no deja de llamar la atención que de una petición de 75.000 euros de multa se pase a una sanción de 270. Hay gente que opina que con esta sentencia, la Justicia ha perdido ese factor ejemplarizante que en teoría debe tener, es decir, servir de aviso para navegantes y mostrar que quien la hace, la paga, como dice el refrán catalán.

Y es que si una cosa ha conseguido el acuerdo firmado ayer es que todos los imputados, los seis, admitieran ser culpables de algún delito. Algunos dijeron que lo hacían para evitar eternizar más el proceso y para dar carpetazo a un tema que llevaba más de siete años en espera. Pero aunque sea así, estas personas han confesado delante un tribunal y delante de toda la sociedad que han infringido las normas que, cinco de ellos, debían guardar con más cuidado que otros por ser cargos o funcionarios públicos. Lo comentaba ayer un compañero de profesión a través del twitter: oficialmente, ya son delincuentes. El PSOE también destacaba que, más allá de la condena que un juez pueda imponerles, la sociedad ya los ha condenado. Quizás es una frase dura, y quizás los medios, con la llamada pena del telediario, ya los habían condenado antes, pero realmente, Avel·lí y Llorenç Casasnovas (que ninguna relación familiar tienen entre ellos, como sospechaban algunos periodistas de Mallorca) han admitido haber delinquido y eso es grave.

Ellos dicen ser inocentes. Yo no juzgo, me remito a la sentencia. Ahora bien, sí creo que para quienes los votaron, debe ser especialmente frustrante que los Casasnovas admitan que han delinquido, aunque sea para evitar una condena mayor. A un político debería preocuparle especialmente demostrar que no ha traicionado la confianza de quienes optaron por él para gestionar su dinero. Es aquello de no solo ser honrado, sino también parecerlo. Desde el lunes, los Casasnovas, ante la Justícia, ya no lo parecen. Ahora no podrán volver a elegirles durante un tiempo, pues están inhabilitados para desempeñar un cargo público, pero a ellos les da igual. Su etapa política está más que quemada.

Del juicio del lunes, que presencié en directo, hubo otras cosas que me llamaron poderosamente la atención. Por ejemplo, el hecho de que se haya tardado mucho tiempo en juzgar los hechos sirva para reducir las condenas a los acusados. El sistema judicial español protege mucho a los imputados, me explicaba alguien del mundo jurídico en el patio de la Audiencia Provincial. Vale, eso está muy bien, porque la presunción de inocencia es un pilar básico, eso lo comparto. Pero es que así, el retraso endémico de la Justicia no solamente beneficia a los imputados, sino que, y sobre todo, perjudica a las víctimas, o dígamoslo en lenguaje jurídicamente correcto, presuntas víctimas. Si cuando más tarde un juez en dictar sentencia, menor será la condena, ya me sé yo cuál sería mi estrategia si fuera abogado, retrasar el proceso con mil recursos y aprovechando todos los recovecos de las normativas.

Me quedo también con otro detalle de lo sucedido el lunes en Palma. Se planteó, como ya habrán leído, que el caso de “Ses Rates” fuera juzgado por un tribunal popular. Ya saben, personas como usted y como yo, en plan película americana, escuchando a testimonios y abogados, y después decidiendo el futuro de los acusados. Me sorprendió que fuera un letrado quien advirtiera del riesgo de dejar en manos de ciudadanos, que también son votantes, casos en que se juzga a políticos. Totalmente de acuerdo con el letrado, pero me pregunto por qué en otros casos no se hizo esta reflexión antes. Por ejemplo, en Valencia.

En resumen, de lo visto en Palma concluyo que esta Justicia que nos debe proteger está bastante roída. Insisto, no juzgo a nadie, eso ya lo hacen los jueces, y el caso de “Ses Rates” ha quedado sentenciado, por mucho que haya quien piense que los periodistas solo decimos mentiras y luego ante un tribunal admitan lo que los periodistas han contado. Este queso que es el sistema judicial está lleno de agujeros, y ya se sabe que los ratones se meten en todas partes.

L’elefant desaparegut – Cartes a n’Eloi (24)

martes, abril 24th, 2012

Petitó meu, hi havia una vegada un hipopòtam que passejava pel bosc. L’animalet cercava el seu amic, l’elefant, de qui no sabia res des de feia uns quants dies. La darrera vegada que van xerrar, l’elefant li va dir, des de dalt la seva bicicleta, que havia d’anar a la perruqueria perquè prest el visitaria un senyor molt important, que venia d’un país moooolt llunyà. Des d’aquell dia, l’hipopòtam no havia pogut tornar a contactar amb el seu amic elefant. Li havia enviat uns quants missatges per Twitter, per Facebook i per Whatsapp, però res de res. Començava a passar pena.

L’hipopòtam va decidir passar a l’acció. Va muntar un grup al seu Facebook, amb el nom de “Que torni el meu amic l’elefant”. Va enviar una invitació a tots els seus amics, i prest va començar a rebre adhesions. La tortuga, despistada com ella tota sola, es va equivocar de grup, i es va afegir a un que demanava una altra tornada, la d’uns tal ‘Ja t’ho Diré’. Els altres van començar a escampar la notícia, però ningú no en sabia res. Tot, fins que un dia, van trobar la bicicleta de l’elefant sota d’un baobab. No estava fermada a l’arbre (en aquell país no et posaven multes per fer-ho), cosa que va fer pensar que l’animal no havia deixat allà el vehicle voluntàriament. Allò no era normal, i van decidir avisar als investigadors més preparats, els lleopards.

Els van explicar la situació, amb pèls i senyals. Ells van prendre nota de tot, i els van dir que ja els telefonarien, com si del final d’una entrevista de treball es tractés. Al cap d’unes hores, l’hipopòtam va rebre un missatge al seu smartphone de darrera generació. “Deixem d’investigar. Tema massa delicat per ficar-nos-hi. No ens torni a telefonar. Vostè i nosaltres no hem parlat mai. Ah, i cerqui un altre amic. L’elefant no tornarà, una petició de perdó no és suficient per aconseguir aquest miracle”.

Petitó, avui ton pare t’ha volgut explicar un conte. Resulta que celebram Sant Jordi, el Dia del Llibre. Llegir és una de les millors maneres d’aprendre. Per sort, a tu t’agraden molt els contes. Des d’aquell primer que et vam regalar dels colors, fins aquest d’en Teo que ara mires cada dos per tres. M’agradaria molt que aquesta afició durés molt, perquè la literatura et permet ampliar el teu horitzó mental i la teva cultura. O, a vegades, et permet entendre el món que t’envolta quan te l’expliquen de maneres diferents. Açò de l’elefant, alguna cosa hi té a veure.

S’han acabat les vacances! – Cartes a n’Eloi (23)

lunes, abril 16th, 2012

Petitó meu, se t’acaben les vacances. Avui serà el darrer d’aquests dies sense escoleta. Demà et retrobaràs amb na Joana i els teus amiguets. T’ho passaràs molt bé, no en tenc cap dubte, però també ens hem divertit molt  aquests dies que hem estat junts tant temps ta mare, tu, jo i en Puc, el nostre ca. Hem fet moltes coses, i tal vegada per açò, o tal vegada perquè ens estimam molt, t’has tornat encara més carinyós i ens demostres més el teu amor.

Cada una de les teves abraçades és una gran recàrrega d’energia. Quan et disposes a donar-la, somrius entre satisfet i sabedor que allò que faràs t’agradarà tant a tu com a noltros. Després, et tires als nostres braços, reposes el teu cap sobre el pit o sobre l’espatlla, i deixes anar un “aaahh!” tendre i ‘telettubinià’. I ton pare i ta mare, ja ho saps, es converteixen llavors en els pares més feliços del món. Què dic del món, de l’univers sideral!

Durant les vacances, hem gaudit més que mai d’aquestes abraçades. Hem pintat molt, jugat amb les construccions, fet figures de plastilina, passejat molt, hem vist els teus cosinets i cosinetes, fins i tot les de Palma. Les vacances, petitó, són aquests dies en què tu no tens escola, però per als pares, són els dies que no han d’anar a fer feina. Són molt necessaris, criatureta, per desconnectar, agafar forces i tenir clar que la vida és açò, estar amb els teus i gaudir de cada dia, de cada segon. Treballar està molt bé, i poder-ho fer en aquests temps és una gran cosa, però ton pare té clar, com deia aquell anunci, que per molt que m’agradi la meva professió, jo faig feina per viure, no visc per treballar. Alguns dels senyors que comanden, i també dels que tenen més doblers i comanden quasi més que els altres, pensen que tenim massa vacances. No hi estic d’acord.

Xerrant de vacances, petitó, resulta que un dels senyors que en teoria comanden i que coneixem com a rei, s’ha fet mal quan estava de viatge privat, o sigui, de vacances. Com deia un company de professió, així com està el pati laboral a l’Estat, no sé si queda molt bé que aquest senyor se lesioni en un viatge a un país molt llunyà que no deu haver fet precisament amb una línia de baix cost i dormint a un alberg.

Bé, Eloiet, avui encara ens queden unes hores per gaudir d’aquestes vacances teves. Esperem que el temps acompanyi, tant a noltros com als teus cosins que aquests dies són de viatge i han de tornar en vaixell. Que no botin molt!

El caramel·ler i l’altra natura misteriosa – Cartes a n’Eloi (22)

domingo, abril 8th, 2012

Petitó meu, aquesta ha estat una setmana de naixements. Primer va ser en Xavier, que va venir al món abans d’hora però carregat de força. I ahir va florir l’arbre caramel·ler. Enguany ho ha fet un dia abans, deu ser que és bona anyada de caramels! A Ferreries, aquest arbre màgic i misteriós va donar els seus fruits la passada setmana. Sembla mentida que a tants pocs quilòmetres de distància la natura es comporti de manera diferent!

I és que la natura, petitó meu, està plena de misteris. No només aquesta que fa caramels una vegada a l’any i fins i tot embolicats o amb ous de plàstic que amaguen joguines. També la natura de sempre, la més abundant, ens costa a vegades d’entendre. Millor dit, petitó meu, hi ha qui l’entén manco que altres. Quan anava a escola, ton pare pensava que tothom tenia clar que era bàsic respectar el nostre entorn, cuidar-lo i preservar-lo. Fins i tot els senyors que comanden ho tenien, en teoria, tant interioritzat, que van aconseguir que la nostra illa rebés un títol per tenir una natura molt ben cuidada i equilibrada amb la vida dels homes, que massa vegades no la tenim en compte. Reserva de la Biosfera, en deien. Però ara, petitó, sembla que la nostra illa, que pensàvem protegida de possibles febres urbanitzadores, torna a estar exposada a qui veu en el ciment la seva particular gallina d’ous d’or. No saben, criatura, que el ciment i les gallines no es duen bé, perquè el ciment mata aquest animals, i així, ja no dónen ous.

Eloiet, en Xavier encara estarà uns dies a aquell lloc on tu també vas néixer i on tant bé ens van cuidar, començant per na Roser, aquella comare fantàstica. Esper que quan ell cresqui, i quan també ho facis tu, encara puguis veure alguns dels paisatges que fan de Menorca una illa especial. Els qui són molt més grans que jo recorden quan Cala Galdana era verge i no tenia aquells grans edificis a pocs metres de l’aigua. O quan Son Bou no acabava amb dos monstres de ciment. Desitjo, criatura, que quan siguis gros no t’hagi d’explicar que, un dia, Macarella era una platja sense ciment, o que a Cavalleria només hi trobaves arena i tovalloles. Vull pensar que els senyors que comanden també tenen fills i néts, i que desitjen el mateix per aquells qui regiran el món quan ells no hi siguin.

Petitó meu, tu ara tens uns dies de vacances per endavant. Na Joana gaudeix d’un merescut descans, i tu tindràs molt temps per jugar i aprendre. Aprèn, criatureta, que la natura és un bé preciós i escàs. Estima-la.

Avui enganam, però mai més, eh? – Cartes a n’Eloi (21)

lunes, abril 2nd, 2012

Petitó meu, ahir t’ho vas passar pipa! Vas córrer, jugar amb l’arena, amb en Puc, amb la pilota… Un dia fantàstic acompanyats de bons amics. Al ranxo ja començau a ser molts fillets. Ahir n’Aina, na Gemma, en Joan, na Núria, n’Andreu, na Clara, n’Hugo, n’Aitor, en Joan i tu vau ser molt feliços, i açò, de rebot, ens fa feliços als pares. I creu-me que si hi ha tants fillets al grup vol dir que ja no som tant joves com fa un temps! Ja fa estona que, en broma, deim que hauríem de muntar una escoleta o llogar un boti-boti. Tal vegada no seria tant mala idea! Crear una empresa en temps de crisi, seríem uns valents!

Si ahir ens ho vam passar la mar de bé, avui també és un dia especial. A part que veurem també a bons amics (aquesta vegada amb manco fillets), l’1 d’abril a Menorca és el dia d’enganar. És una tradició que ens ve de quan Menorca era anglesa. Ara, petitó, a l’estiu l’illa està plena d’anglesos, però fa molts anys, no només ens visitaven, sinó que érem seus. Idò resulta, criatura, que els anglesos celebren el dia d’enganar l’1 d’abril, i no el 28 de desembre, com molta altra gent.

Què feim aquest dia? És un dia en què la gent fa bromes, explica coses que no són veritat però sense mala intenció. Fins i tot els diaris inclouen noticies que són falses, per contribuir a la tradició. Està bé un dia així, però açò d’enganar no m’agrada tant. Si es fa per broma, val, però petitó, darrerament hi ha molta gent que engana i no precisament dia 1 d’abril. Ens han enganat uns polítics que deien que no farien unes coses que finalment fan. Ens han enganat els bancs, que deien que ens deixarien doblers i finalment no ho fan quan ells en tenen molts. Ens han enganat tots aquells senyors que diuen que entenen de doblers i que pronosticaven que prest sortíriem de la crisi. Tots aquests enganys, petitó, no són precisament bromes. Ens han enganat quan deien que defensaven la nostra llengua, i fan tot el contrari.

Criatureta, m’agradaria que tu sempre diguessis la veritat. Encara que la veritat no agradi a qui l’escolti. Val més, creu-me, que te diguin les coses tal com són que no que te les amaguin i després les descobreixis. Ton pare i ta mare, per exemple, hauran de pagar ara més impostos quan els senyors que comanden havien dit que açò era el darrer que farien perquè no ajudava gens a açò que anomenem economia. Açò es diu enganar i, Eloiet, no està gens bé.