Archive for marzo, 2012

La primavera és aquí – Cartes a n’Eloi (20)

martes, marzo 27th, 2012

Petitó meu, avui ens hem robat una hora. Els senyors que decideixen aquestes coses diuen que amb aquestes coses, estalviam llum, i tal com estan les factures elèctriques i com diuen que estaran, els farem cas. Amb aquest canvi d’hora, criatureta, ara es farà fosc més tard, i açò voldrà dir que tenim més temps per gaudir del dia. I és que ha començat la primavera.

Què és la primavera? Avam si t’ho sé explicar. Les persones hem decidit dividir l’any en quatre parts, a les que anomenam estacions. La primavera és una d’elles. És l’època en la que superam els dies freds de l’hivern, que ens fan estar encauats a casa molts fosquets sense poder sortir a fer una volta. El sol comença a brillar un poc més, i ja fa més bona temperatura per sortir a passejar, seure a una terrassa, anar al parc, a jugar amb els moixos i les gallines o per regar els ramells de la terrassa. Petitó, quan la primavera apareix, som tots com a cargols que estaven amagats i que esperàvem el primer raig de sol per omplir les places i gaudir de la vida en societat. Els caragols ho fan a l’inrevés, surten quan plou, però esper que ho hagis entès.

A la primavera, tots sembla que canviam d’estat d’ànim. Bé, tots manco els que tenen al·lèrgies. Esper que tu no en tenguis cap! Tots esteim com a més contents, més animats i amb més ganes de fer coses. Està molt bé, aquesta actitud, però a vegades la trob a faltar la resta de l’any. Bé, a Ciutadella aquesta espècie de febre socialitzadora torna per Sant Joan, però és una cosa efímera i amb data de caducitat. Després, cadascú va en la seva direcció, massa vegades amb les cucales posades i au, no ens recordam d’aquells dies en què tots semblàvem amics.

Bé, petitó, que estic tornant a fer una carta plena de moralina, i no era la meva intenció. Aquesta, criatura, és ja la carta que fa vint de les que t’he escrit. Vaig començar intentant explicar-te el món que t’envolta, perquè a mesura que vagis creixent segons quines coses no t’agafin tan desprevingut. No sé si ho estic fent bé, i et puc confessar una cosa: ets tu qui m’agafes desprevingut a mi cada dia que passa. Ara que ja et comences a comunicar, me sorprèn la teva capacitat d’entendre les coses. Avam si segueixes en aquesta línia, i quan tu siguis gros, m’expliques a mi coses que ara jo no som capaç d’entendre. Tal vegada així, petitó, comprenc coses que m’envolten que, a dia d’avui, no hi ha manera que m’entrin al cap.

Quines vaques més polides! – Cartes a n’Eloi (19)

lunes, marzo 19th, 2012

Petitó meu, avui veurem vaques. Aquesta vegada no seran dins les tanques que veim per la finestra del cotxe quan anam a Ferreries. Avui, les vaques seran dins una gran nau industrial a Alaior. Les han ben pentinat, les han tallat els cabells i fins i tot vigilen que no facin les seves necessitats al terra per no embrutar-se! Aquest cap de setmana, les vaques competeixen per saber quina és la més polida.

A Menorca en tenim moltes, de vaques. De fet, formen part del nostre paisatge. El camp menorquí és verd, com l’herba, amb els tocs blancs i negres de la pell de les vaques. Elles no són allà per decorar. Formen part del sector agrícola, uns senyors que es dediquen a fer que la terra i els animals donin el millor de sí per poder-nos alimentar. La feina d’aquestes persones, pagesos els deim, és vital, i massa vegades no la valoram prou. Sense ells, no beuríem llet de Menorca, no podríem menjar formatge artesà o verdures de l’Illa. Sense ells, el camp no seria tant polit com és, i els llocs blancs de teulades vermelles caurien a trossos. Tot i aquesta feinada, moltes vegades criticam els nostres pagesos i menyspream la seva feina. A vegades no entenem perquè els donam doblers per a què facin la seva feina, i moltes vegades el problema no són els doblers que els donam entre tots, sinó que aquests doblers arribin a qui realment els necessita i en treu profit.
Petitó, açò del camp és més complicat del que sembla. Hi ha les amitgeries, les subvencions, el temps, els senyors… Ser pagès és realment una feina dura i sacrificada. Per desgràcia, criatura, vivim uns temps en què tots tenim les butxaques buides, i moltes vegades, a l’hora de comprar verdures o llet, ens deixam endur per aquella que és més barata, i no pensam en els que fan la mateixa feina aquí. Tal vegada hi hauríem de pensar més, abans de triar, però ja te dic, ara mateix és complicat. La cartera pesa tant o més que la sensibilitat.

Petitó, avui els senyors que entenen de vaques donaran el premi a les que creuen que són les millors. És un concurs, i als concursos sempre guanyen uns, i altres no. Ja t’aniré repetint que el més important en aquests casos és participar, perquè si un pren part d’una competició, vol dir que s’ha preparat a consciència, i petitó, és més important la preparació que els premis. I a partir d’avui ja li podràs dir a ta mare que també has vist de ben a prop aquests animals que a ella tant li agrada gravar!

Na Joana no és una conciliadora – Cartes a n’Eloi (18)

lunes, marzo 12th, 2012

Petitó meu, si vivim, coses sentirem! T’ho dic perquè un dels senyors que comanden va dir l’altre dia que el que tu fas cada dia a l’escoleta no és educació, sinó simplement una cosa que permet als teus pares combinar la feina amb la resta del dia. Conciliació, en diuen. Tal vegada aquest senyor hauria de venir un matí a escoleta amb tu, i veure com na Joana us mostra un munt de coses. Tal vegada aquest senyor, en tost de dir coses des d’un despatx, hauria de veure tot el que fan les persones com na Joana, na Tònia, na Raquel o na Marielena.

Eloiet, jo no tenc cap dubte que a l’aula des Barranc no hi fas unes hores simplement per què noltros puguem fer feina tranquil·lament. Allò no és un aparcament de fillets, una guarderia, com en deien temps enrere. Na Joana no guarda els seus alumnes: els educa. O no educa conviure amb altres fillets i aprendre ja des de petits les regles de la convivència? No educa pintar, cantar, fer psicomotricitat o escoltar contes? Criatura, tal vegada el problema és que hi ha gent que encara pensa que educar és simplement rebre coneixements com si fóssim un ordinador a qui s’introdueixen dades i més dades. Aquest senyor no deu saber que les criatures com tu sou com a esponges, que apreneu amb cada cosa que feis, en cada moment de la vostra intensa vida. Aquest senyor no ha visitat cap de les escoletes de Menorca.

Saps què passa, petitó? Que en aquest país en el que has nascut, els senyors que comanden es barallen cada dos per tres per decidir com han de ser les escoles. No hi ha manera, criatura, que aquests que coneixem com a polítics es posin d’acord ni tan sols en una cosa tant important com aquesta. Tots en xerren, s’omplen la boca de dir que és el més important per al futur, però ni amb açò són capaços de deixar a casa seva el carnet del seu partit i treballar per un objectiu comú.

Criatura, aquesta és una de les coses que fan més pena en aquest país. Tal vegada els qui comanden haurien d’anar a escoleta, i alguna de les mestres els faria entendre què es treballar en equip.

Petitó meu, demà tornarem a donar el bon dia  ben contents a na Joana. T’ho passaràs la mar de bé a escola, on t’eduquen, i quan partiguem, agafaràs el teu talaquet groc i donaràs una abraçada ben forta a aquesta mestra que tant bona feina fa. Des d’aquí, moltes gràcies, Joana!

Avui estic sensiblot – Cartes a n’Eloi (17)

domingo, marzo 4th, 2012

Petitó meu, te’n recordes dels ànecs de Cala Galdana? Blancs, amb el coll verd alguns, ben negres uns altres… Tots devoraven el pa com si fos el darrer menjar que haguessin d’engolir en la seva vida, però hi havia una cosa curiosa: Cap d’ells era groc, com l’amic d’en Pocoyó que tant t’agrada i de qui tant bé ja dius el nom.

A la televisió hi ha coses que ens entretenen. En Mic ens sorprèn quan juga amb en Cinc Segons, en Timmy sempre troba petites coses a partir de les quals muntar grans aventures, i darrerament la vaca Connie ens mostra com ajudar als seus coloristes amics. Ton pare, petitó, voldria que s’aturés el món quan, acabat d’aixecar, miram una estoneta en Mic o en Timmy i tu, a poc a poquet, vas reposant el teu cap a sobre meu, mentre jo et passo el braç per damunt d’aquestes espatlletes que tens. Som periodista, Eloi, i en teoria tenc paraules per a explicar moltes coses, però en aquest cas, no ho sé descriure. Segurament li hauria de dir felicitat, o simplement, que em cau la bava.

Mira, avui toca una carta d’aquestes sensibles, veig. Però és que de tant en tant els pares tenim un atac d’orgull. I t’ho dic jo que encara som un principiant en aquesta professió de per vida. A vegades, quan dorms i et venim a col·locar bé els llençols, quedam uns segons contemplant com respires ben fort, acompanyat pels teus amics en Pupi, en Curaio i en Trasto. Llavors ens demanam, o almanco ho faig jo, com puc ser jo el responsable d’una cosa tan perfecta. En aquest cas, no trobo cap resposta, però quasi millor.

Aquests dies també se’ns dibuixa un somriure a la cara quan ens contes mil coses amb la teva peculiar manera de xerrar. Fas frases llarguíssimes, i m’has de creure si te dic que em sap molt greu no poder-te entendre sempre, però és que encara ningú no ha inventat el diccionari de l’idioma que parlau els fillets quan començau a dir coses. Qui el faci, petitó, es farà d’or.

Ah! I darrerament ta mare t’està mostrant lletres de cançons ben particulars, eh? Ben ciutadellenc seràs tu! Està bé saber on té les arrels cadascú, ja te mostraré jo també l’himne de Ferreries.

I res, petitó, avui me podràs dir, amb el teu llenguatge particular, que t’he fet una carta ben cursi, però és que, com diuen Els Pets, tot i prometre que no faria coses d’aquestes, no comptava amb que tu em canviaries la vida com ho fas fet.

Dijous anirem al parc – Cartes a n’Eloi (16)

sábado, marzo 3rd, 2012

Petitó meu, després d’uns quants caps de setmana ennuvolats, per fi ha sortit el sol. Ja era hora, eh? La neu va ser molt polida, tot i que no va arribar a Ciutadella. Que faci fred uns dies també està bé, però ara ja tocava un poc de solet. Enguany, allò de febreret, curt i fred s’ha ben complert! Amb aquest temps, tot sembla més agradable, i fa més ganes sortir al carrer a fer coses. Aquest dijous, tu i jo ho podrem fer, perquè serà festa. Cada dia 1 de març, criatura, celebram el Dia de les Balears.

És una festa més o manco nova. Recordam que tal dia com aquest, però fa uns anys enrere, es va aprovar l’Estatut d’Autonomia. Què és un estatut? Uf, petitó! A vam, són com unes normes que permeten a un territori concret governar sobre certes coses. Un dia crec que te vaig explicar que açò de la política i els governs és ben complicat. Hi ha els ajuntaments, que són els qui comanden a cada poble. A Ciutadella, és a aquell edifici amb forma de castell que hi ha a la plaça del Born, saps? Després dels Ajuntaments, tenim els Consells, que comanden en alguns trossos en què no manen els Ajuntaments. A Ciutadella també n’hi ha un, davant la Catedral. Després, hi ha el Govern balear, el Govern central i la Unió Europea. Cada un d’ells també mana. I si t’hagués de dir la veritat, per damunt d’aquests comanden uns senyors que es coneixen com a mercats, però aquests no són polítics. Un bon embolic, eh?

Però tornam a la festa de dijous, el Dia de Balears. Resulta, petitó, que se suposa que tots els que vivim a Menorca, Mallorca, Eivissa i Formentera som de la mateixa comunitat. Ton pare, petitó, no ho té gens clar. Físicament tal vegada sí que compartim un espai, però jo gosaria dir que no existeix un sentiment balear. Almanco no el tenim els de la meva generació. A mi m’uneixen tantes coses amb Mallorca com amb Barcelona, i amb Eivissa pràcticament no hi tenc contacte. Quan vaig pel carrer i em demanen d’on som, no dic que som balear, dic que som menorquí. I no és que tengui cap ànsia separatista, però així com a altres bandes on no hi ha la mar per enmig sembla més fàcil que existeixi una sensació d’unió, aquí no. A vegades, fins i tot, sembla que ens feim la punyeta entre noltros.

Petitó, ja tindràs temps, quan cresquis, de pensar si tu te sents o no balear. De moment, aprofitarem aquest dia de festa per anar a passejar i a jugar a aquell meravellós parc que hi ha a Ferreries. A Ciutadella n’haurien d’aprendre, i posar-ne un de semblant!