Archive for febrero, 2012

Les màscares, només per Carnaval – Cartes a n’Eloi (15)

lunes, febrero 20th, 2012

Petitó meu, el món s’ha tornat boig aquests dies. La teva cara de sorprès així sembla que ho deia quan, passejant, hem vist abelles de tamany gegant, pirates perduts per terra ferma o domadors sense lleons. Criatura, açò és el Carnaval, una festa en la que molta gent es posa una careta i fa tot allò que no gosa fer la resta de dies de l’any. A tu te van pintar la cara a l’escoleta, i de cop et vas transformar en un indi i en un lleó ben especial. Aquests dies, petitó, tothom pot ser allò que no és, i no passa res.

La tria de la disfressa és tot un art. Hi ha qui ho té molt clar, altres que volen ser originals i cerquen coses mai vistes. També hi ha gent que manté en secret la seva transformació fins al darrer moment, i qui es posa mil màscares per tal que ningú no el reconegui. Ja sé que els dies grans de la festa ja han passat, però des d’aquí, petitó, faré alguns suggeriments de disfresses a algunes persones, per si encara volen fer un passeig transformats en altra cosa.

Al batle de Ciutadella li recoman una disfressa de fontaner, per si vol regular el cabdal d’aigua que sortirà de la dessaladora. Al senyor Rajoy el vestiria d’Eduardo Manostijeras, perquè ara mateix és el que em ve al cap. Al senyor Alejandre li posaria una disfressa d’explorador, amb salabre inclòs, per endinsar-se als territoris que faci falta i caçar algun avió que vulgui aterrar a Menorca. A na Joana, la teva mestra, el què més li escau és vestir-se de súper-heroi, ja que té molt mèrit dominar a dotze fillets com tu, curiosos i inquiets. I enguany no vestiré a ningú de princesa, que la cosa de la monarquia està borinada, i no vull ficar ningú en cap embolic.

I de què me disfresso jo? Uf, petitó, ton pare no és molt amant de les disfresses. Durant una època sí, però ara ja se m’ha passat. Amb el temps, criatura, descobriràs que els homes tenim una tendència quasi natural a vestir-nos de dones per Carnaval. No te’n sé explicar els motius, però és així.

De totes maneres, petitó, aquests són dies de pintar-se les cares, de vestir-nos d’allò que no som i d’utilitzar màscares. Si alguna cosa m’agradaria que aprenguessis és a mostrar-te sempre tal com ets, sense disfresses ni amagatalls. No tenguis por de ser mai qui ets, ni de fer allò que penses. Tret dels dies de Carnaval, no et posis màscares per aparentar allò que no ets. Tu ets tu, i siguis com siguis i pensis el que pensis quan siguis més gros, no t’has d’amagar per res. Ah! Una cosa sí, petitó, el què jo sí amagaré seran les meves fotos disfressat. Algunes no són bones a veure!

L’avi Sito, prepara la barca! – Cartes a n’Eloi (14)

sábado, febrero 18th, 2012

Petitó meu, avui te tornaré a xerrar d’avions. Sí, fa unes setmanes ja ho vaig fer, però és que la cosa ha empitjorat. Semblava impossible, eh? Idò ha passat. Resulta que uns dels senyors que tenien avions i venien fins a Menorca han deixat de volar. Ara, els menorquins ho tenim encara més difícil per anar a Barcelona o a Madrid. I no és que hi vulguem anar com a caprici, per anar a veure els animals del zoo o els peixos de l’Aquàrium (algun dia t’hi durem). És que necessitam anar-hi de tant en tant, per feina, estudis o salut. Ja ho entendràs i ho viuràs quan siguis més gros.

I tu me demanaràs, petitó, que si sortir de l’illa és una necessitat, per què els senyors que comanden no fan cosa per a garantir aquesta necessitat? Me fas unes preguntes molt interessants, petitó, i no tenc resposta. Puc intuir que, com que a Menorca som poques persones, no importam tant com altres territoris on viu més gent i on els qui comanden es gasten milions i més milions en fer trens espectaculars, grans autopistes i aeroports que no tenen avions. Si açò fos cert seria massa trist i massa patètic, i per açò intent pensar que aquesta teoria és una invenció meva. Però és que no trob cap altra explicació per a què cap dels dos grans partits hagin posat fil a l’agulla per solucionar un tema que, des de fora, tampoc no sembla tant complicat. Ja veus, petitó, quines coses!

Ara, criatura, quan els menorquins quasi no podem sortir de l’Illa, a alguns els sembla una gran notícia que alguns senyors que tenen avions diguin que vindran a Menorca a l’estiu. Molt bé, està molt bé, però i a l’hivern? Petitó, algun dia t’explicaré que els d’aquesta illa vivim sobretot gràcies a què la gent ve a veure els nostres paisatges i gasten doblers aquí. I està molt bé que aquests senyors puguin venir, però resulta que, com t’he dit abans, els què vivim aquí també volem sortir, necessitam sortir, i sembla que alguns només es preocupen de què els de fora puguin venir.

Petitó, aquests senyors que tenen avions es guanyen la vida amb aquesta feina, i només volen allà on hi ha negoci. El problema és que si a Menorca no veuen negoci, no vénen, i llavors algú els ha de fer venir. Aquests que ho han de fer són els senyors polítics, els que comanden. Saps què passa, petitó? Que tenc poques esperances de què solucionin res, perquè fins ara no ho ha fet. El millor serà anar demanant a l’avi que arregli la seva barca, i la tengui a punt per si algun dia hem de partir. Així, de pas, agafam quatre serrans, que a ta mare li encanten!

Sant Pere deu ser maonès – Cartes a n’Eloi (13)

lunes, febrero 6th, 2012

Petitó meu, ha tornat a passar. Mira que feia dies que els senyors del temps ens feien ganes, i ton pare es passava moltes estones mirant per la finestra, a veure si del cel queia ja algun floquet de neu. I sí, finalment ahir en van caure, uns quants, però Ciutadella, com ja va passar fa dos anys, no s’ha pintat de blanc. Aquesta vegada, l’enfarinada ha agafat des d’Alaior cap a llevant, més o manco. La resta ens hem hagut de conformar amb veure com queien flòvies des del cel, i mirar una i altra vegada per la finestra, com feia ahir migdia na Llúcia,  a veure si el carrer s’emblanquinava amb aquesta pintura celestial.

I és que, criatureta, els menorquins veiem la neu com una cosa divertida, com un fet que passa només de tant en tant i ens alegra el dia. Diu en Joan Pons, un escriptor ferrerienc a qui ton pare té una enveja sana per saber fer novel·les genials, que la neu en els mediterranis ens provoca la mateixa excitació que la primera visió del mar en la gent d’interior. I té tota la raó. Quan la predicció meteorològica insinua que tal vegada farà neu, ja ens exaltam. “I si aquesta vegada és cert?”, ens demanem molts. “Ca, que passarà com sempre, molta renou i al final res!”, diuen uns altres. La qüestió, però, és que tots en xerram per una estona, i imaginam aquesta illa verda nostra com de cop es torna tota del Betis, amb els seus colors verds i blancs.

Ahir, vam agafar cotxe i vam anar a veure la neu a Alaior. Com diu ta mare, si la neu no va a Ciutadella, Ciutadella va a la neu. Feia fred, molt fred, i nevava a les totes. Vam tenir el temps just per a què intentessis caminar dins aquella tanca plena de clots i bonys i tenyida de blanc. Fa dos anys, quan encara t’esperàvem, ja vas viure una nevada, però en aquella ocasió ens va bastar anar fins a Ferreries per veure-la. Aquesta vegada el trajecte ha estat més llarg, però ha valgut la pena.

Com te deia, petitó, per a la gran majoria de menorquins, neu és sinònim d’alegria i, sobretot, d’il·lusió. Ahir, molts problemes quedaven en segon terme tot esperant la neu, intentant fer ninots amb més o manco gràcia o queixant-nos de que “els del temps sempre exageren i al final, ja veus!”. Segurament, petitó, estarem bastanta estona a tornar a veure neu. Aquí cau poques vegades, coses de viure al Mediterrani. Açò sí, la pròxima vegada que hagi de nevar, li enviarem un missatge de mòbil a Sant Pere, demanant-li que, tot i que segurament és maonès, faci arribar la neu fins a Ciutadella. Seria tot un detall.