Archive for enero, 2012

Avui n’Aleix fa anys! – Cartes a n’Eloi (12)

lunes, enero 30th, 2012

Petitó meu, avui el teu cosí major fa anys. A partir d’ara, quan escrigui la seva edat, haurà de posar un nombre de dues xifres. Segurament avui bufarà espelmes, i tots li estirarem les orelles. Fluixet, però les hi estirarem, que un aniversari com aquest no se celebra cada dia!

Fer anys és molt divertit, sobretot quan ets petit. De cop, d’un dia per l’altre, sembla que ets més gros, i quan algú et demana quants anys tens, has d’aixecar un dit més quan obres la mà i mostres als demés que et vas fent gran. Quan tornam grossos, ja no ens agrada tant açò d’haver d’afegir nombres a la nostra edat, però és una mania tonta, petitó, perquè sumar nombres suposa sumar experiències, i les experiències pesen més que qualsevol arruga.

Tornem, però, al teu cosí. Avui n’Aleix serà el centre d’atenció. Segur que quan el felicitem, ell acotarà el cap i riurà tímidament, com si no volgués que sabéssim que li agrada que aquells que l’estimam el felicitem i ens preocupem per ell. Ell és així, un tros de pa que t’estima molt, i a qui t’ho també estimes moltíssim. Amb aquells ulls blaus verdosos que té, segur que te mirarà mentre et fa sonar aquell telèfon que tant t’agrada, i tu veuràs el mateix cosí de sempre, encara que tengui un any més. Criatureta, més d’una vegada t’he dit que per tu, n’Aleix és el teu ídol. És veure’l, i et poses content. Te’n recordes quan te cantava aquella versió tant particular del waka-waka de na Shakira, aquella que deia que li agradava el cafè? És un artista!

Tens molta sort de tenir uns cosins com els que tens. N’Aleix és el major, però darrera ell en vénen onze més, repartits per diferents pobles. Tenir molts cosins és molt divertit, i t’ho diu un que ja ha perdut el compte de quants en té! Quasi quaranta, crec! Amb uns et duràs millor, amb altres no tant, açò és inevitable, però el dia que us juntau i començau a explicar coses i riure, t’ho passes realment bé. Algun dia te contaré algun sopar dels cosins de ton pare, o alguna sortideta per Sant Bartomeu.

Tornam a n’Aleix. Ja te deia que avui toca celebració. Res de grans festes, però. En aquests dies, el més important no és allò material, ni els regals ni els grans pastissos. Avui interessa estar junts, i demostrar com ens estimam, i açò no ho fa cap gran regal ni cap gran festa. És suficient un somriure, i seguir durant tot l’any essent tant amics com sou. No hi ha regal millor. Per molts anys, Aleix!

En Tinky Wiky xerra anglès! – Cartes a n’Eloi (11)

domingo, enero 22nd, 2012

Petitó meu, aquest matí en Lluís, aquell amic tan alt de ton pare, xerrava per la ràdio. És filòleg, i els senyors d’IB3 volien que expliqués un estudi que ha fet sobre com s’expressen els joves menorquins. Vols saber què és un filòleg? Un senyor que ha estudiat molt sobre una llengua. En Lluís ha fet un treball molt interessant, i ton pare ho ha publicat pel Diari. I venga, de nou la polèmica! Criatureta meva, hi ha coses que no canvien, o que fins i tot sembla que van cap enrere!

Eloiet, tu has tingut la sort de néixer a una terra on tenim una llengua pròpia, el català. Tenim el privilegi de disposar d’una manera pròpia de dir les coses. A la vegada, petitó, vivim a un país que té una llengua oficial comú, el castellà. Les dues llengües són importants, però com que el castellà és més gros, tendeix a menjar-se el més petit. Ja ho veuràs, petitó, com açò passa a molts terrenys, no només el lingüístic. Per evitar perdre aquesta llengua pròpia, els senyors que comanden van fer una llei, i van proposar unes mesures ara fa uns quants anys.

Ara tot açò està canviant. Sembla com si els qui comanden volguessin reduir aquestes eines que entre tots ens hem posat per mantenir la nostra llengua. Els funcionaris ja no hauran de saber català a la força, la televisió autonòmica emet en castellà i fins i tot en anglès programes que abans feia en català (te’n recordes que avui matí en Tinky Winky xerrava en anglès? Quin ensurt!), es retallen ajuts públics… Per desgràcia, sembla que encara avui hi ha qui té ganes de fer de la llengua un problema, quan no hauria de ser res més que un privilegi.

Jo vull que tu sapis parlar català, castellà i alguna altra llengua. Els idiomes són molt importants, petitó, tot just articules encara quatre paraules i a la teva manera. A vegades tenc la sensació que hi ha persones, moltes de les quals no tenen cap més estudi sobre la llengua que el de la universitat del carrer i la facultat de ‘qui més lladra és qui té la raó’, que voldrien que la nostra llengua pròpia no fos més que una cosa folklòrica, una cosa que es mostra als turistes perquè facin fotos. És fort açò que acabo de dir, sí, però és que m’obliguen a pensar-ho quan llegeixo i sento certes coses. Tu, petitó, ara el que has de fer és aprendre a xerrar, i ja arribarà el dia que hagis d’aprendre altres llengües. Na Mercè, a qui els Reis li van dur un llibre molt polit per aprendre anglès, te podrà mostrar quatre paraules, segur. D’entrada, ‘end’ vol dir final, com el de la carta d’avui.

La pantalla s’enfosqueix

viernes, enero 20th, 2012

Llegeixo que els cinemes d’Alaior tanquen les seves portes. Mala notícia. Recordo quan a Ferreries teníem cinema, i com vaig tenir por veient E.T. Eren altres temps. Ara, la tendència són les grans infraestructures, que concentren tot el negoci, i acaben per provocar la mort dels petits negocis competidors. Ha passat amb el complex de cines de Maó, i a Ciutadella l’obertura de les dues sales al Canal Salat també ha tancat Calós.

La concentració no és bona. Mai no he estat partidari de posar tots els ous dins el mateix paner, però sembla que és la tendència. Tenim menys cinemes però més grans. I segurament aquest és el camí també a altres sectors, com els supermercats o les botigues del sector tèxtil. No ens enganem, als consumidors moltes vegades ja ens va bé que la cosa sigui així, perquè som molt còmodes. Però cal analitzar amb calma si aquest procés ens convé com a poble, com a teixit social. Acabarem per despoblar els centres dels pobles i ciutats de negocis? Convertirem Menorca en un clon de qualsevol altre punt, amb els mateixos comerços, productes i cinemes? Segurament a la cartera li convé, però a vegades cal reflexionar sobre què hi ha darrera aquests productes que compram tant barats. Clar que en aquests temps, en què els euros van escassos, aquests debats són més complicats. La cartera, encara que està més buida, pesa més que mai.

Xuta, petitó, xuta! – Cartes a n’Eloi (10)

lunes, enero 16th, 2012

Petitó meu, m’agradaria molt que, quan siguis més gros, practiquessis algun esport. Així, a més de mantenir-te en forma, aprendries valors com la feina en equip o saber perdre i guanyar. Ton pare, quan era més jove, va fer esport, però me sap greu confessar-te que era flaquet. Mira, no vaig néixer amb el do esportiu, jo! Avam tu com ens surts!

Aquests dies, els majors xerram d’esport, sí, però no de valors o de competició. El tema de conversa ara són els doblers. Sí, petitó meu, com quasi sempre darrerament! Però és que resulta que en els darrers anys, Menorca ha aconseguit tenir equips de molt alt nivell, sobretot en bàsquet i en voleibol. En bàsquet, una illa tant petita com la nostra va situar un equip a la millor competició d’Europa. Encara record quan el Menorca Bàsquet va pujar a ACB. Ton pare feia feina a la ràdio, i ta mare ho gravava amb la seva càmera. En Miquel, el millor locutor d’esports que ha donat Balears, ho explicava emocionat amb el seu ra-ta-ta-ta-ta. I resulta que durant uns quants anys, aquesta petita illa va veure passar els més grans equips. En voleibol, a poc a poc el CV Ciutadella ha anat pujant escalons, i quasi sense fer renou, s’ha convertit en el millor equip femení de l’Estat. Fins i tot ha arribat a jugar a Europa!

I tu me demanaràs per què t’explic tot açò. Resulta que mantenir tots aquests equips és una cosa cara, i no bastaven els doblers dels seguidors d’aquests esports. Les administracions, o sigui tots, van donar molts euros per a què aquests equips poguessin seguir les seves gestes. Quan tothom semblava tenir les butxaques plenes, quasi ningú no deia res. Però ara que falten euros, els polítics, amb seny, han decidit retallar per aquí (el seny el perden quan retallen per altres bandes). A ton pare li sembla bé. Si tenim pocs doblers, no s’han de gastar en mantenir uns senyors que viuen de l’esport. Hi ha moltes altres coses més necessàries. Per exemple, permetre que els més petits puguin practicar esport. Sí, petitó, perquè si un equip professional s’emporta molts mils euros, aquest doblers no arriba a altres bandes, com per exemple per pagar el llum dels camps on entrenen cosinets teus. L’esport professional, criatureta, l’han de pagar aquells que el volen, no tots els ciutadans.

Petitó meu, tu segueix jugant amb la pilota, i començant a donar xuts. Qui sap si algun dia seràs un Messi! Realment no és açò el que ta mare i jo volem. Noltros desitjam que amb l’esport aprenguis valors i xalis. I si pot ser, que siguis un poc millor que ton pare, cosa que no serà massa difícil!

El somriure com a propòsit – Cartes a n’Eloi (9)

domingo, enero 8th, 2012

Petitó meu, ara feia molts dies que no t’escrivia. El Diari no havia sortit els dos diumenges anteriors, i per açò no havies rebut la meva carta. No passis pena, que ara tornarem a començar la nostra correspondència amb normalitat, perquè a partir de demà tornam a la rutina. Tu tornaràs a l’escoleta, els teus pares a treballar cada dia, i el món seguirà girant com sempre.

Com sabràs, hem començat un any nou. El 2012. Tothom diu que serà dolentot, ple de retallades i de crisis. No m’agraden aquests missatges. Si començam l’any amb aquests ànims, serà difícil que la cosa vagi bé. Com feia en David, tot s’ha d’encarar amb un somriure, fins i tot les circumstàncies més adverses. Si després se’ns acaben els motius per ser optimistes, ja ho estudiarem, però mai s’ha de deixar el somriure guardat dins un calaix.

A partir de demà, hi haurà petites coses que canviaran. A l’escoleta, per exemple, ja no hi haurà n’Ester, la teva mestra de suport que va ser capaç de col·locar-vos a tots quiets per fer una foto. Només per açò ja és digne d’admirar! Crec que tampoc no vindrà aquella senyora que us mostrava cançons. Recordes que te vaig xerrar de les tisores? Idò aquest 2012 sembla que faran molta feina. Massa, segurament.

Qui sap si a l’escoleta els Reis Mags us hauran deixat algun regal. A tu ja te n’han tocat uns quants. Ses Majestats Reials van llegir molt bé la teva carta, perquè han vingut carregats de regals útils i divertits. Però el regal més gros que reps sempre, no només un dia a l’any, és l’amor que te tenen tots els teus familiars. Aquests dies ho has pogut comprovar. Ens hem vist unes quantes vegades amb els teus cosinets de Ciutadella, de Ferreries, de Palma i d’Alaior. Començau a ser molts, i més que sereu, i quan hi sou tots els d’una banda, és difícil tenir prou ulls per a tots, però l’alegria que donau no es paga amb doblers.

Només et deman una cosa, criatureta meva. Segueix essent tant carinyós com ho ets ara. No perdis el somriure, i agraeix sempre tot el que els demès fan per tu, que és molt. A Ferreries, on vam veure arribar els Rei Mags, en Melcior va dir, des de dalt el balcó de l’Ajuntament, que la millor recompensa que rebien cada dia 5 de gener, era el somriure d’un infant. El teu, petitó meu, és preciós. Que no te faci res compartir-lo. Aquest ha de ser el teu propòsit per aquest any. A part de créixer, aprendre moltes coses i seguir llegint amb paciència aquestes cartes que ton pare t’escriu. Ah! I també te tocarà fer de germà major!