Archive for diciembre, 2011

No tots els Reis són màgics

domingo, diciembre 18th, 2011

Petitó meu, falten menys de tres setmanes per l’arribada dels Reis Mags. Per açò divendres ja vam donar una carta a un patge, te’n recordes? Aquell senyor amb barba i vestit de verd? Els Reis Mags arriben cada any, regalant somriures. Avui, però, te vull xerrar d’un altre rei. Diuen també que quasi sempre somriu, però jo crec que aquests dies té pocs motius per fer-ho.

Què és un Rei, me demanes? Uf, petitó, quines preguntes! Un Rei és un senyor que en teoria comanda i que representa a tots els ciutadans d’un país. Fa molts i molts anys que hi ha reis. Tants anys fa, que alguns països ja han decidit que no n’hi hagi més, perquè troben que és un figura que ja no té sentit al segle XXI (açò vol dir 21, els segles els escrivim en nombres romans, tal vegada una altra cosa antiga que hauríem de revisar). Aquí, però, seguim tenint un Rei. Què demanes, petitó? Per què hem de tenir un Rei que comanda si fa poques setmanes ja vam triar un altre senyor per a manar? Bona pregunta, petitó! Avam si t’hauràs de fer periodista! La veritat és que no te sé contestar.

Resulta que al Rei, no el triam. Està triat des de fa temps. Un senyor és Rei perquè el seu pare ho era, i el seu pare ho era perquè el seu avi també ho era, i així anam enrere. O sigui, petitó, que qui és Rei ho és pel llinatge. Ho trobes estrany? És que ho és, petitó, ben estrany! Fa unes setmanes, vam triar un senyor que comandés. Cadascú va escollir a qui trobava més capacitat, i entre tots, vam decidir. Al Rei no el triam. Ens vé de sèrie. I no precisament perquè sigui el millor de tots (cosa que no sé), sinó senzillament perquè els seus pares ja ho eren. Petitó, imagina que a la teva escoleta, per exemple, hagués de comandar sempre la família d’un alumne, sense poder-ho canviar, i tot i que hi hagués altres famílies més capacitades. D’açò, petitó, se’n diu monarquia.

Tampoc no te creguis, criatureta, que el Rei comanda molt, avui en dia. De fet, jo no te sé explicar ben bé què fa. El què te puc assegurar és que aquests dies està ben enredat, perquè a la seva família hi ha un senyor que sembla que no ha fet les coses massa bé, i han decidit decantar-lo. Mira per ón, ells poden triar qui segueix i qui no a la família, però noltros no podem escollir si volem que aquesta família continuï regnant.

Petitó, jo te recoman que no pensis en aquests Reis, i que te centris en Melcior, Gaspar i Baltasar. Aquests també regnen sense que ningú no els hagi triat, però te puc assegurar que al seu Regne no hi ha gendres que es portin malament, ni discursos de Nadal avorrits. Per tant, porta’t bé, petitó, que els patges ja vigilen!

Els que vigilen amb tancs – Cartes a n’Eloi 7

domingo, diciembre 11th, 2011

Petitó meu, ja fa unes quantes setmanes que t’intento explicar el món en aquesta columneta, i començo a tenir la sensació que deus entendre ben poca cosa. Sobretot, perquè cada vegada me costa més entendre’l jo, i mira que en teoria, la meva feina és comprendre’l per explicar-lo després. Avui et parlaré de l’exèrcit i els militars. Resulta, criatureta, que quasi tots els països tenen uns senyors dedicats a vigilar que ningú d’altres països ens faci mal. Uf, és complicat d’explicar, perquè és difícil d’entendre que visquem pensant que algú altre sempre estarà a punt per fer-nos mal. Però és així, aquesta és la filosofia que justifica els exèrcits. Estar preparats per a defensar-nos, perquè quedaria molt lleig dir que tenim un exèrcit per si algun dia ens agafen ganes d’anar a fer mal a algun altre país perquè aquest té coses que ens interessen. Seria lleig, i per tant, no es diu.
L’exèrcit, petitó meu, està format per desenes de milers de persones. Senyors i senyores que entrenen, estudien i conviuen per si algun dia han de defensar el país. Darrerament, també van a altres països en les anomenades missions de pau, que per la televisió expliquen que són feines imprescindibles per a què altres països puguin viure millor. Ton pare, petitó, no ho acaba d’entendre.
Ja te vaig explicar una setmana que darrerament, els polítics empren més les tisores que els bolígrafs. Retallam sanitat, educació, sous públics, prestacions socials, solidaritat amb l’estranger, fundacions per a discapacitats… Ja, petitó, jo també me faig la mateixa pregunta que tu: Per què no retallam de l’exèrcit? Idò no te sé contestar. Me sona que alguna retallada han fet, però no creguis tampoc que ha estat molt grossa. Un bocinet de paper petitó, com aquells que fas tu quan jugues amb els tovallons de cuina. Criatureta, en aquesta vida has de tenir molt clares quines són les teves prioritats, quins els teus valors i els objectius. Estic segur que, si tots els ciutadans d’aquest país haguéssim de triar entre tenir els mateixos metges que ara o els mateixos tancs i pistoles, triaríem el primer.
Petitó, segurament aquesta carta té pocs arguments de pes, i els senyors que governen emprarien un paraula, demagògia, per definir-la. Però jo, criatureta, t’explic el que com a pare penso, i sobretot, ho faig desitjant que tu puguis viure temps millors. I petitó, els temps millors no s’aconsegueixen gastant en exèrcits. Els doblers fan més profit en altres funcions molt més bàsiques.

Els avions no són joguines

domingo, diciembre 4th, 2011

Petitó meu, te’n recordes de les joguines que teniu a l’escoleta? Sé que a l’armari on deixam els talaquets, a la part de baix, n’hi ha una de ben grossa. Té forma com de pastanaga grossa, amb unes rodes i una ala a cada banda. Açò, criatureta, és un avió. El de l’escoleta és de joguina, evidentment, però n’hi ha de veritat que ens permeten volar i anar a altres bandes de manera ràpida. Açò sí, petitó meu, a Menorca no ho tenim fàcil, amb açò dels avions.

Tu ja saps que vivim a una illa, és a dir, un tros de terra envoltat de mar. O sigui, que si hem de sortir de Menorca, o ho fem en avió o en vaixell. El més habitual és agafar un avió, però avui en dia, són cars i no en tenim massa. Bé, aquest és un problema que ja vé de molt enfora. Com que som pocs, els senyors que tenen avions no ens tenen massa en compte, perquè no som prou negoci per ells. I clar, si aquests senyors només es miren els doblers, no pensen que noltros necessitam els avions per coses tant bàsiques com anar al doctor, a estudiar o a reunions de feina a altres bandes. Petitó meu, ton pare ja ha sentit moltes vegades allò de que els avions són les nostres autopistes. Es veu, però, que a Madrid, que és allà on comanden, no ho senten, o millor, no ho escolten.

Intentar-te explicar tot el problema dels avions en una carta és ben complicat. Et podria dir que els senyors que comanden aquí van decidir fa anys obligar a uns senyors a posar avions per anar a les altres illes, però no ho van fer bé, perquè resulta que hem de pagar massa doblers per anar simplement a Palma. Anar a veure les teves cosinetes mallorquines, ja ho saps, és prou car! Idò, resulta que ara volen fer servir el mateix sistema per a què poguem anar a Barcelona o a Madrid (te’n recordes quan ton pare i ta mare hi van anar?) sense pagar massa doblers. Et confesso, petitó, que m’agrada que els senyors que comanden vulguin fer cosa per a què poguem volar de manera més fàcil, però també et confesso, criatureta, que em fan por. No vull que tornin a caure en el mateix error. De gros sentiràs allò de que l’home és l’únic animal que tropissa dues vegades amb la mateixa pedra. Jo hi afegiria, Eloiet, que els polítics no només hi tropissen dues vegades, sinó unes quantes més!

Petitó, tu vés jugant amb l’avió d’escoleta. Ja veurem quan te toca pujar a un de veritat. Llavors, esper no haver de pagar molt, i que el transport aeri ja no ens ofegui com ho fa ara.

Les tisores reials

viernes, diciembre 2nd, 2011

Ja els ho vaig dir fa unes setmanes: darrerament la meva feina és escriure sobre retalls. Que si Educació, que si Sanitat, que si ara llevam policies o que si ja costa pagar fins i tot la calefacció als més petits. A poc a poc, ens va envaïnt un estat de resignació que no deu ser molt positiu. A poc a poc, ens estem convencent que no hi ha altra sortida que les retallades. No sé si serà o no cert aquest fet, però el que sí tenc clar és que, si s’ha de retallar, s’ha de fer amb seny i criteri.

Els ho explic pels 900.000 euros que ens costa a tots els ciutadans d’aquestes illes mantenir el Palau de Marivent. Per als qui encara compten en pessetes, són 150 milions per tenir en bon estat un edifici que és habitat unes poques setmanes a l’any per una família que ja rep doblers de l’Estat per altres vies. No crec que aquesta sigui una prioritat bàsica quan hem de prescindir de metges i professors. En aquest país, no està ben vist que es qüestioni la Casa Reial, ni la Monarquia, però en època de crisi, qui primer hauria de donar exemple és el cap d’aquest Estat, que no és altre que el Rei i la seva família. Una dada més: els menorquins ens queixam que no podem anar al Llatzaret perquè en gaudeixen uns pocs funcionaris privilegiats, i el pagam entre tots. I amb el Palau de Marivent? El pagam entre tots, i qui el frueix és una família que no té massa problemes per arribar a final de mes. Per a reflexionar.