¡Este chico está bárbaro!

Petitó meu, tu encara no saps què són les tisores. Ton pare i ta mare les amaguen quan te veuen que, braços per amunt i ben decidit, t’atraques a la cuina i ja quasi arribes als fogons. N’hi ha altres que tenen ben clar què són les tisores i, sobretot, com s’empren. Aquests senyores, darrerament, són els que comanden, i tots, tenguin una rosa a la mà o estiguin sobrevolats per una gavina, empren les tisores. Per a què ho sapis, les tisores són unes eines formades per dues fulles que tallen, unides per un pern i amb uns afegits de plàstic que serveixen per posar-hi els dits. Normalment s’empren per tallar paper, cartró, o a la cuina, ton pare l’utilitza per tallar les fulles d’enciam o els pits de pollastre. Darrerament, però, s’empra per retallar mestres, metges i infermers.
Com podràs entendre, petitó, a ningú no li agrada que li llevin doctors, mestres o correus (te’n recordes de què te xerrava la setmana passada?). Supòs tampoc que als senyors que decideixen llevar-los, tampoc no els deu ser molt fàcil fer-ho. Però petitó meu, el problema és que tots els que comanden, quasi sense excepció, han gastat durant anys i anys els doblers sense mirar massa prim. Algun dia te contaré el conte de la cigala i la formiga, però es resumeix en què, per molt bé que vagin les coses, has de pensar que algun dia poden deixar d’anar-hi. I me sembla que aquest conte no formava part de la biblioteca dels polítics. Tal vegada l’haurien de demanar als Reis Mags, que segurament ja vigilen i prenen nota.
A més, petitó meu, hi ha una altra cosa a tenir en compte. Una cosa és emprar les tisores senzillament perquè fa falta tallar, i l’atra és emprar les tisores perquè aquell tros que has tallat afavoreixi a uns altres senyors que poden guanyar doblers amb ells. Aquest tema ja és més complicat, criatureta, i algun t’ho explicaré amb una altra carta. Per avui, crec que ja t’he embullat bastant.
I ja que xerram de doctors, tu ja saps que ara t’han canviat la teva estimada pediatra. En aquest cas, no tenen res a veure les tisores, però no deixa de fer que aquests canvis no ens agradin. Quan agafes confiança amb un doctor, van i te’l canvien. Una llàstima, perquè en poc temps ens han canviat la pediatra i la millor doctora de capçalera que hem tingut mai. Però bé, què hi farem! Segur que ara ens toca també un bon especialista. Ja no sentirem, de totes maneres, allò de que “este niño está bárbaro!”, que ens deia na Gabriela, amb el seu particular to de veu, l’accent argentí i el somriure sempre a la cara. Que tengui sort.

Leave a Reply