Archive for noviembre, 2011

Avui esteim a les fosques! – Cartes a n’Eloi (5)

domingo, noviembre 27th, 2011

Petitó meu, ahir migdia els teus oncles havien d’anar a dinar a un restaurant al centre de Ciutadella. Estava tot planejat, era una sortida en família, divertida, que a més era fruit d’un cop de sort. Però els seus plans van canviar de cop quan van arribar al restaurant i van veure que no hi havia electricitat. Em demanes què és l’electricitat? Uf, petitó! El teu oncle Edu segur que t’ho explicaria millor, però és una cosa que permet que funcionin molts aparells i que ens fa la vida més fàcil sempre que no ens la complica. Gràcies a l’electricitat podem tenir llum, podem cuinar, encendre l’ordinador o pagar amb targeta a molts comerços. Avui en dia, criatureta, necessitam l’electricitat per quasi tot. I ja veus, com que ahir no hi havia llum, els teus oncles no van poder dinar al restaurant!

Què te vull dir amb açò? Primer, que no fiquis els dits als endolls. A casa els tenim protegits, sí, però has d’anar alerta! Segon, que haurem de començar a valorar l’electricitat. Com que la tenim quasi sempre, només la trobam a faltar quan no hi és, i llavors ens donam compte de la dependència que tenim d’aquesta coseta misteriosa que viatja a través de cables i que només recordam quan falla o quan pagam la factura cada mes proferint insults amb la boca petita pel preu que ens fan pagar.

L’electricitat, petitó meu, no és màgica. Avui dia, gran part d’ella s’aconsegueix cremant petroli. Uf, si ara t’he d’explicar què és el petroli no acabaríem avui! És una cosa que hi ha baix la terra, que algun dia s’acabarà, que és un dels grans negocis d’aquest món i que quan es crema, genera uns gasos que perjudiquen el planeta. Hi ha altres maneres d’aconseguir electricitat, més netes, però avui en dia encara no estan massa esteses. Tant de bo quan tu siguis gros i hagis de pagar la teva factura de la llum, els teus doblers vagin més a energies netes que no a petroli. M’agradaria, però no som massa optimista, la veritat. Hi ha massa interessos i massa doblers en joc.

Petitó, una altra cosa que has de saber és que l’electricitat no es regala, i per tant, n’hem de consumir la justa i necessària, no més. Apaga els llums quan no facis falta, no posis la calefacció massa alta, no deixis l’ordinador engegat quan no l’empris… Ja t’ho aniré repetint a mesura que cresquis. Pensaràs que som un cansat, però ja m’entendràs, ja, quan de major, t’arribi la teva primera factura. Llavors diràs allò de “Quanta raó tenia el pare!”, i de rebot, ajudaràs a conservar aquesta natura que a vegades tant poc apreciam.

¡Este chico está bárbaro!

domingo, noviembre 20th, 2011

Petitó meu, tu encara no saps què són les tisores. Ton pare i ta mare les amaguen quan te veuen que, braços per amunt i ben decidit, t’atraques a la cuina i ja quasi arribes als fogons. N’hi ha altres que tenen ben clar què són les tisores i, sobretot, com s’empren. Aquests senyores, darrerament, són els que comanden, i tots, tenguin una rosa a la mà o estiguin sobrevolats per una gavina, empren les tisores. Per a què ho sapis, les tisores són unes eines formades per dues fulles que tallen, unides per un pern i amb uns afegits de plàstic que serveixen per posar-hi els dits. Normalment s’empren per tallar paper, cartró, o a la cuina, ton pare l’utilitza per tallar les fulles d’enciam o els pits de pollastre. Darrerament, però, s’empra per retallar mestres, metges i infermers.
Com podràs entendre, petitó, a ningú no li agrada que li llevin doctors, mestres o correus (te’n recordes de què te xerrava la setmana passada?). Supòs tampoc que als senyors que decideixen llevar-los, tampoc no els deu ser molt fàcil fer-ho. Però petitó meu, el problema és que tots els que comanden, quasi sense excepció, han gastat durant anys i anys els doblers sense mirar massa prim. Algun dia te contaré el conte de la cigala i la formiga, però es resumeix en què, per molt bé que vagin les coses, has de pensar que algun dia poden deixar d’anar-hi. I me sembla que aquest conte no formava part de la biblioteca dels polítics. Tal vegada l’haurien de demanar als Reis Mags, que segurament ja vigilen i prenen nota.
A més, petitó meu, hi ha una altra cosa a tenir en compte. Una cosa és emprar les tisores senzillament perquè fa falta tallar, i l’atra és emprar les tisores perquè aquell tros que has tallat afavoreixi a uns altres senyors que poden guanyar doblers amb ells. Aquest tema ja és més complicat, criatureta, i algun t’ho explicaré amb una altra carta. Per avui, crec que ja t’he embullat bastant.
I ja que xerram de doctors, tu ja saps que ara t’han canviat la teva estimada pediatra. En aquest cas, no tenen res a veure les tisores, però no deixa de fer que aquests canvis no ens agradin. Quan agafes confiança amb un doctor, van i te’l canvien. Una llàstima, perquè en poc temps ens han canviat la pediatra i la millor doctora de capçalera que hem tingut mai. Però bé, què hi farem! Segur que ara ens toca també un bon especialista. Ja no sentirem, de totes maneres, allò de que “este niño está bárbaro!”, que ens deia na Gabriela, amb el seu particular to de veu, l’accent argentí i el somriure sempre a la cara. Que tengui sort.

Aquells grans cotxes grocs i vermells

domingo, noviembre 13th, 2011

Petitó meu,

Saps aquells cotxes tan grossos i llargs que a vegades veiem pel carrer, o per la carretera quan anam a veure la família a Ferreries? Molts d’ells estan pintats de color groc i vermell. A Ciutadella els coneixen com a troles. A Ferreries deim que són correus, i a altres bandes li diuen bus o autobús. Idò petitó, aquests dies els grossos no feim més que xerrar d’aquests busos! Com que són tan grossos, serveixen per a transportar molta gent d’una banda a altra. Així, els que no tenen cotxe poden anar a un altre poble, i també serveixen per a gastar menys benzina i així embrutar manco l’aire.

Idò resulta, petitó meu, que ara hi ha menys busos que fa uns mesos, i açò no ha agradat a molta gent. Hi havia persones que per anar a fer feina, a escola o al doctor, agafaven el correu que els duia directament d’una punta a altra de l’Illa, sense aturar-se a cap poble abans d’arribar al seu destí. Era ràpid, econòmic i còmode. Ara, els senyors que comanden han decidit que no hi ha prou doblers per mantenir aquest servei. Bé, ho van decidir fa unes setmanes. A poc a poc, es donen compte que tal vegada es van passar de frenada, i van canviant algunes decisions que havien pres no fa massa temps. Ho fan perquè la gent ha protestat. Recorda, petitó, que has de ser reivindicatiu i defensar les teves idees. Sempre, açò sí, amb paraules i arguments, res d’insults ni actituds violentes.

Petitó meu, sentiràs moltes vegades que rectificar és de savis, però jo et diré que és d’encara més savis pensar les coses molt bé abans de fer-les. Més encara quan allò que has de fer afecta a molta altra gent. Els correus-busos-troles o com se diguin són necessaris. Costen doblers, sí, però hi ha coses que per molt que costin doblers, els senyors que comanden haurien d’estar obligats a fer, perquè ens ajuden a tots a viure millor. Hi ha coses que no han de servir per guanyar doblers, sinó per fer més fàcil la vida a la gent. Ja ho entendràs, petitó.

Quan siguis un poc més gros i algun dia vagis d’excursió, tal vegada agafaràs un d’aquests correus-busos-troles. Veuràs que és molt divertit anar tants dins un mateix vehicle, veient el paisatge des de molt amunt i cantant cançons. Quan ho facis, i sentis allò de “Al llegar a Ferreries… Ies”, tu recorda, petitó meu, que per molt que te diguin, a Ferreries, els llits estan molt ben fets! Ara no ho entens, però recorda-ho!

Els sobres que podrem pintar

domingo, noviembre 6th, 2011

Petitó meu, no fa falta que duguis barba per arribar a ser el qui més comanda a la teva classe. T’ho dic perquè aquests dies els grans hem de pensar molt bé qui volem que sigui el president del país. Tu encara no ho saps, però és una cosa semblant al delegat de l’aula. El president és el senyor que diu com vol que siguin les coses.

Som tots els grans els qui triam qui volem que ens comandi. Se’n diu democràcia. Imagina que a la teva escoleta, tu poguessis escollir a qui vols que digui com heu de fer les coses. Imagina, petitó meu, que uns quants dels teus companys volen tenir aquest càrrec, i durant uns dies, ells t’expliquen què faran si els tries. Açò es diu campanya electoral. És per açò que aquests dies, quan passejam des del cotxet o agafats de la maneta, veus cartells amb senyors que somriuen molt, i et conviden a lluitar per allò que creus o a fer possible un canvi.

Aquesta democràcia que te deia està organitzada en partits polítics. Són grups de gent que, en teoria, pensen el mateix i per açò s’ajunten. Imagina, per exemple, que a la teva escoleta, na Clàudia, n’Albert i n’Oliana formen un partit, el Partit de les Joguines; per altra banda, n’Adrià, na Núria i na Gemma també s’uneixen i creen el Partit dels Xumets, i després na Neus i en Josep munten el Partit dels Contes. A tu, petitó meu, te tocaria triar entre aquests tres partits. Però la cosa es complica una mica.

Resulta que ara mateix, hi ha dos partits que són molt més grossos que els demés, i a vegades es pensen que els altres no existeixen. Resulta també que tu només pots triar un dels partits, encara que tal vegada alguns dels fillets que hi ha als altres partits també t’agradaria que comandés. I resulta per acabar que, per culpa d’una cosa que es diu Llei d’Hondt, a vegades un partit té molts amics però comanda manco que un que no en té tants. Aquesta democràcia, fillet meu, és com aquell conte de les orelles que has emprat tant, que ja ha perdut algunes fulles i necessita una reforma profunda.

Perdona si t’estic embullant, fillet meu, però és que quan siguis més gros, ja veuràs que els adults som especialistes en complicar les coses. Quan estudiïs història, segurament t’explicaran que uns senyors, que alguns batejaren com el moviment 15-M, es van demanar per què tot era tant complicat. Esper que llavors, algunes de les seves propostes s’hagin convertit en realitat. I ara, petitó, treu les pintures, que prest arribaran els sobres amb propaganda electoral, i els emprarem per pintar i fer dibuixos. Hem de reutilitzar!

El nombre cinc milions no surt als contes – Cartes a n’Eloi

domingo, noviembre 6th, 2011

Petitó meu:
Aquest món on has nascut és ben complicat. Imagina que a vegades no l’entenem ni noltros, els grossos! Per sort, tu encara no veus la televisió, ni llegeixes els diaris. Si ho fessis, segurament les verduretes del sopar no et caurien bé. Tot són males noticies, darrerament. Saps aquests contes que t’explicam, on tot sempre acaba bé? Idò no sé què passa en aquest món, que darrerament qui escriu la lletra només sap emprar tinta negra i no de colors. Aquí, no hi ha caçador que salvi a na Caputxeta, i els tres porquets no troben casa on amagar-se del llop perquè els bancs se les han quedat totes. Però tu no et posis trist. Per sort, encara no saps què són els bancs, ni els llops ni les cues de l’atur. Perquè fillet meu, els grossos hem de treballar per poder tenir doblers i pagar les coses que empram.

Quan et duim a aquesta escoleta meravellosa i et deixam en mans de na Joana, els pares anem a fer feina. A vegades no en tenim ganes, ja ho saps, però en aquest temps en què esteim, ens toca donar gràcies per poder ser cada dia al nostre lloc de treball. Quan tens feina, pots comprar menjar, bolquers, joguines i alguna vegada anar a passejar i assaborir uns “rufinos”. Si no en tens, hi ha altra gent que a vegades t’ajuda, però quan dus molta estona sense treballar, els ajuts s’acaben. Fillet meu, aquests dies els grossos xerram molt d’un nombre que no surt a aquell conte teu que mires quan anam a casa de l’àvia: cinc milions. Tota aquesta gent està sense feina. Ni jo me puc imaginar tanta gent junta!Tens molta sort, Eloi. Primer, perquè els teus pares tenen feina, i segon, perquè encara no escoltes els senyors que en teoria comanden aquest país. Bé, moltes vegades noltros tampoc no els escoltam, però els sentim tant si volem com si no. Aquests dies tots diuen que saben com fer que tota aquesta gent treballi, i que els altres no ho saben. Passa ben al contrari del que apreneu a l’escoleta, que heu de compartir i jugar junts. Ells no. Ells van cadascun per la seva banda. No ho facis mai, petitó meu. Xerra, escolta i pensa. Sempre pots aprendre coses dels altres. I no passis pena, que no faré que aquests senyors que comanden (polítics, es diuen) tornin a escoleta per a aprendre el que sembla que han oblidat. Ja sou prou a la classe, i na Joana i n’Ester tenen prou feina! I ara, Eloiet, tornam als contes, allà on tot acaba bé i els problemes se’n van com el fum.

Els sobres que emprarem per pintar – Cartes a n’Eloi

domingo, noviembre 6th, 2011

Petitó meu,

No fa falta que duguis barba per arribar a ser el qui més comanda a la teva classe. T’ho dic perquè aquests dies els grans hem de pensar molt bé qui volem que sigui el president del país. Tu encara no ho saps, però és una cosa semblant al delegat de l’aula. El president és el senyor que diu com vol que siguin les coses.

Som tots els grans els qui triam qui volem que ens comandi. Se’n diu democràcia. Imagina que a la teva escoleta, tu poguessis escollir a qui vols que digui com heu de fer les coses. Imagina, petitó meu, que uns quants dels teus companys volen tenir aquest càrrec, i durant uns dies, ells t’expliquen què faran si els tries. Açò es diu campanya electoral. És per açò que aquests dies, quan passejam des del cotxet o agafats de la maneta, veus cartells amb senyors que somriuen molt, i et conviden a lluitar per allò que creus o a fer possible un canvi.

Aquesta democràcia que te deia està organitzada en partits polítics. Són grups de gent que, en teoria, pensen el mateix i per açò s’ajunten. Imagina, per exemple, que a la teva escoleta, na Clàudia, n’Albert i n’Oliana formen un partit, el Partit de les Joguines; per altra banda, n’Adrià, na Núria i na Gemma també s’uneixen i creen el Partit dels Xumets, i després na Neus i en Josep munten el Partit dels Contes. A tu, petitó meu, te tocaria triar entre aquests tres partits. Però la cosa es complica una mica.

Resulta que ara mateix, hi ha dos partits que són molt més grossos que els demés, i a vegades es pensen que els altres no existeixen. Resulta també que tu només pots triar un dels partits, encara que tal vegada alguns dels fillets que hi ha als altres partits també t’agradaria que comandés. I resulta per acabar que, per culpa d’una cosa que es diu Llei d’Hondt, a vegades un partit té molts amics però comanda manco que un que no en té tants. Aquesta democràcia, fillet meu, és com aquell conte de les orelles que has emprat tant, que ja ha perdut algunes fulles i necessita una reforma profunda.

Perdona si t’estic embullant, fillet meu, però és que quan siguis més gros, ja veuràs que els adults som especialistes en complicar les coses. Quan estudiïs història, segurament t’explicaran que uns senyors, que alguns batejaren com el moviment 15-M, es van demanar per què tot era tant complicat. Esper que llavors, algunes de les seves propostes s’hagin convertit en realitat. I ara, petitó, treu les pintures, que prest arribaran els sobres amb propaganda electoral, i els emprarem per pintar i fer dibuixos. Hem de reutilitzar!