Jo, de gran, vull ser David

De gran vull ser David. Vull mirar la vida amb un somriure permanent, per molt que ella em faci la traveta i em vulgui fer caure. Vull ser capaç de contagiar alegria quan la vida voldria que fos jo el qui estigués trist. Vull saber esprémer fins a l’últim segon de cada dia, viure cada moment sense preocupar-me de quin vindrà després. Vull ser valent i no tenir por de res, ni de la mort. Vull ser capaç d’estimar amb generositat infinita. Vull ser capaç de fer entendre al meu entorn que no té sentit plorar si les llàgrimes no poden canviar les coses. Vull saber mostrar als meus estimats que si a la tristesa li fas front amb més tristesa, t’acabarà tombant. En canvi, si t’hi encares amb optimisme, tindrà seriosos problemes per guanyar-te. Sí, jo, de gros, vull ser David.

“Allò que he estat per voltros, ho seguiré essent sempre. Anomeneu-me amb el nom amb el que sempre m’heu anomenat; parleu de mi com sempre ho heu fet, continueu rient de tot allò del què rèiem quan érem junts. Somrieu, quan penseu en mi”. Aquestes són les paraules triades en el teu adéu. Ho intentarem. No serà fàcil. Els teus amics ho tindran més difícil. La teva dona, els teus pares, els teus segons pares, la teva família… Direm a n’Hugo que té el millor pare que mai hagués pogut desitjar, i que des d’allà on sigui, li cantarà cada vespre una cançó per dormir i el bressolarà. Bon viatge, amic!

Leave a Reply