Archive for febrero, 2010

Els Pirates, quan el teatre emprèn el vol

lunes, febrero 22nd, 2010

Massa vegades els menorquins autolimitem les nostres ambicions amb la premisa que vivim a una illa petita i per tant, no podem aspirar a grans fites. Moltes vegades vivim amb el complex d’insularitat, ens el posam nosaltres mateixos abans que altres ho facin. I així, massa vegades aspiram a anar fent, sense alçar les mires. Tocar de peus a terra, en diu alguna gent, ser conscients d’ón som i qui som. Aquest cap de setmana, però, servidor ha tingut la sort de comprovar que hi ha qui és prou valent per desafiar aquesta falsa regla, i els resultats demostren que no importa ni el tamany ni la procedència de la iniciativa, sinó les ganes i la feina.

“Els Pirates” ha romput les possibles fronteres de la insularitat. Per unes hores, va ser com si algun dels musicals que la Gran Via de Madrid s’haguessin traslladat a Menorca. Amb algunes diferències, evidentment, però l’aposta era arriscada, i el resultat és més que notable. Muntar un musical a Menorca amb “matèria” menorquina no ha de ser fàcil. Per començar, els pressupostos que es mouen aquí no s’assemblen ni de bon tros als que es manegen a les grans ciutats. Aquesta sí és una realitat menorquina difícilment superable. Ara, allò que no es pot aconseguir amb doblers en aquest cas es substitueix amb ganes i il·lusió. I el canvi és a millor.

El tàndem format per Mari Genestar i Joan Mesquida al capdavant de la nau pirata ha aconseguit conduir-la a bon port. El resultat que es pot veure i escoltar des de dalt l’escenari demostra la feinada que hi ha darrera. L’adaptació musical és excel·lent, inclosos alguns tocs clarament menorquins. La direcció escènica transforma el modest teatre de Calós en l’escenari senzill però efectiu per a un musical de les característiques d’Els Pirates. Algun petit efecte especial aporta el toc d’excel·lència ideat per aquesta directora a qui, insisteixo un altre cop, Ciutadella algun dia li haurà de tornar tot el que ella aporta al món teatral. I l’adaptació del text de Joan F. López Casasnovas permet, per una banda, situar l’acció a Menorca i, per altra banda, fer sentir als espectadors totament identificats amb el dialecte de l’obra.

Els actors, sense dubte, són els conductors que permeten que tota la feinada i la il·lusió posada a l’obra arribi als espectadors. I si actuar és de per sí difícil, més ho ha de ser fer-ho en un musical. Prova superada, podríem dir, amb menció especial per al jove Frederic, un Joan Taltavull que es descobreix com un talent a tenir en compte, i també per al mariscal, personatge que aconsegueix fer riure al públic fins al punt que les llàgrimes vessen dels ulls. El paper de les germanes, dels pirates i dels civils (excel·lentíssim i amb una interactuació amb el públic que aconsegueix ficar ja del tot els espectadors a dins l’obra)… Tots notables. A destacar també el paper de Toni Moll, productor que està aconseguint que a Ciutadella el teatre sobrevisqui i fins i tot reviscoli.

La Gran Via es va traslladar aquest cap de setmana a Ciutadella. De fet, la més gran diferència entre Madrid i Ciutadella fou el teatre. Un espectacle com “Els Pirates” lluiria molt més a un escenari amb millors condicions que un Teatre Salesià que cobreix excel·lentment la manca d’instal·lacions a Ciutadella, però que no pot amagar el dèficit existent. Per açò, aconsellaria a qui pogués que no es perdés la representació d’Els Pirates al Teatre Principal de Maó. El millor escenari menorquí pot convertir el musical en alguna cosa digna de recordar.

Deiem al principi que algú deia que a una illa com Menorca s’ha de tocar de peus a terra a l’hora de pensar en certes iniciatives. Tocar de peus a terra, però, no vol dir estar fermat a la terra, sense gosar aixecar ni un pam més dels que la natura ens ha donat. Tocar de peus a terra ha de voler dir saber des d’ón es parteix, tenir una base sòlida per a partir. Tocar de peus a terra ha de voler dir saber des d’ón agafar impuls per fer el salt, per emprende el vol. Aquest cap de setmana, Els Pirates han demostrat que des de Menorca també es pot volar teatralment. El teatre ‘made in Menorca’ té molt camí per endavant.

SEBIME desmunta el xiringuito

lunes, febrero 1st, 2010

Sigui quina sigui la decisió final de la patronal bijutera, l’anunci de la pèrdua de l’única fira internacional que es fa a Menorca ens hauria de fer pensar. Fa uns anys, els nostres polítics (tots) s’omplien la boca xerrant de turisme de congressos. La nostra Illa, deien, reunia les condicions per tal que els executius, directius i altres -ius l’escollissin per venir a celebrar les seves reunions. Faltava només, deien, una instal·lació adequada, un palau de congressos, deien. Fins i tot es va debatre ón s’havia d’ubicar aquesta infraestructura. Algú recorda, a dia d’avui, aquest tema? Ón és el projecte de palau de congressos? I el més important, és aquesta la veritable solució al problema?

Si SEBIME deixa finalment Menorca no serà per manca d’instal·lacions. El recinte firal de Maó compleix els requisits de la fira. El més greu és que Menorca és de cada vegada més una illa envoltada de mar, i aquest mar sembla que de cada dia ens allunya més de la resta del món. I no és per efectes de l’escalfament global, ni del canvi climàtic. És per culpa de les connexions aèries. Menorca és perfecta per a congressos, sí. Paisatge, gastronomia, gent, dimensions… Però ai las! Com arribam fins aquí? Les connexions regulars són poques i cares. Algú està satisfet avui dia de la famosa declaració de servei públic? Ón ha quedat la proposta dels 27,5 euros? Massa gent encara no entén que per a una Illa, les comunicacions aèries no són un valor afegit, sinó que són imprescindibles. Massa vegades hem emprat la comparació de que són les nostres carreteres cap a l’exterior. Però ningú no en fa cas. Seguim amb les mateixes dificultats, però hem perdut una cosa molt important: la força de la protesta. Que enfora queden ja aquells anys en els que tota la gent estava consienciada, on es feien manifestacions, reunions, cartes als diaris… Tot açò ja ha passat, i ara l’actitud general és la de resignació. Pagam i punt. Ens queixam quan pagam: Lladres!, pensam, però ja està. Aquesta és la nostra gran forma de protesta.

L’avís de SEBIME, passi el que passi finalment, hauria de ser el punt d’inflexió. Menorca no pot seguir per més temps callada davant el problema, sí, problema, del transport aeri. Perquè d’ell depèn en gran part el nostre futur. Com vindran turistes si no hi ha avions? Com farem fires si no hi ha qui arribi fins a l’Illa per fer-los? Com exportarem els nostres productes si ficar-los dins un avió n’incrementa de manera descomunal el preu? Toca tornar a aixecar el cap, cercar solucions. La culpa no la té ningú en particular i la tenim tots. Toca cercar solucions. Ho sabrem fer?