Archive for enero, 2010

Fins als 67 sense mirar obres

jueves, enero 28th, 2010

Amb 30 anys acabats de fer un encara veu la jubilació enfora, molt enfora. Per molts que els bancs i caixes em vulguin vendre plans de pensions, el dia en que em pugui passejar pels carrers per contemplar obres, anar a jugar a truc a l’Esplai o cuidar l’hortet encara em sembla quasi utòpic. Però ai las! Ara resulta que els càlculs que havia fet fins ara, aquests 35 anys que jo pensava em quedaven de feina per endavant, seran més! 37! He llegit que el Govern central vol posar l’edat de jubilació als 67 anys.

No som expert en quasi res, jo, però el retard en l’edat de jubilació pot voler dir diverses coses. Primera, i evident: hi haurà menys jubilats. Diuen que viurem més, que la població s’envellirà irremeiablement, i que resultarà molt difícil mantenir cada dia a més vellets a costa de les arques de l’Estat. Més jubilats vol dir més diners per pagar-los,  i aquests doblers es recapten de les cotitzacions dels qui fan feina. Ara, som molts més els que fem feina que no els jubilats. Però si a poc a poc les persones majors viuen més, qui sap si algun dia no hi haurà tants treballadors com jubilats, i llavors quadrar els comptes es farà molt, molt difícil. El que estic fent és pura especulació, ho sé, però crec necessari que açò dels 67 anys no passi desapercebut. Ens ho hem d’agafar com un símptoma de que alguna cosa està canviant, i davant els canvis, les decisions s’han de prendre, però amb repòs i serenor. Les frisseres no són bones.

Ara telefonaré al banc. Els diré que, com que el Govern central vol que em jubili més tard, que aplaçin durant dos anys les telefonades i cartes en les que em volen vendre plans de pensions. Tenc dos anys més pensar-m’ho, senyors!

La Balada més comentada

miércoles, enero 20th, 2010

Tot pujant sa Costa Nova, moltes coses es veuen diferent. Aquests dies no hi ha cafè que no vagi acompanyat d’una observació sobre l’herència més mediàtica dels darrers anys. L’home és un ésser xafarder per natura, i resistir-se a ficar cullerada en un tema com aquest és un esforç inconcebible. Els comentaris són lliures, però les llengües a vegades massa llargues. Un milionari que ja era peculiar en vida ha decidit deixar tot el que tenia a unes determinades persones, a qui segurament no els fan falta tants doblers per poder arribar a final de mes. Cadascú pot pensar què hauria fet en aquest cas. La imaginació és lliure i no té barreres. Ara, criticar la decisió d’aquest senyor és una altra història. Ningú té dret a jutjar la voluntat d’una persona, sempre i quan aquesta respecti la legalitat i no faci mal a ningú. En aquest cas, res d’açò no ha passat, i tot i que som molts els que vam quedar sorpresos i perplexos per la decisió del multimilionari, l’hem de respectar. Ningú no pot prohibir de xerrar-ne, ni de pensar que si els doblers haguessin tingut un altre destinatari segurament el poble que acollia aquest multimilionari en sortiria més beneficiat. Però és que en aquest tema, hem de tenir una cosa clara: els milions que guardava aquest senyor eren seus. Ni del poble, ni de la Corona ni de ningú més que seus. Per tant, ell tenia tot el dret a decidir què feia amb ells. I així ho ha fet. Sorprèn? Sí, molt. Hagués pogut triar un altre destí per a la seva fortuna? Sí, segur. Però ja està. Simplement en podem xerrar, però amb respecte. Massa vegades les xafarderies fan créixer històries irreals, que no fan més que demostrar la poca categoria de qui les propaga.