Dimiteixo de ciutadà

junio 10th, 2014

Certament, m’ho plantejo. No em serveix de massa cosa ser un ciutadà. Suposadament, aquesta condició em suposa uns deures i uns drets. Crec, modestament, que compleixo estrictament tots els deures. Em comporto cívicament, pago els meus impostos, una vegada fins i tot vaig acudir a una taula electoral perquè m’havien citat com a suplent a unes eleccions… Però consider que quan s’han de reconéixer els meus drets, la cosa no acaba de funcionar.

Tenc dret a una sanitat, i certament, tenc metges i hospitals a la meva disposició, tot i que darrerament són menys i més retallats. Tenc una escola on dur els meus fills, tot i que darrerament disposa de menys recursos i té els professors en peu de guerra per decisions que no comporten beneficis acadèmics sinó només rèdits polítics. Tenc dret a una prestació d’atur (que sortosament no he hagut d’emprar mai), a uns serveis socials (que també per sort no he hagut d’utilitzar) i a un transport públic (que en el cas dels menorquins és poc, car i si xerram d’avions, poc digne). Però com a ciutadà, sent que em tenen segrestat el dret a decidir sobre el país en el que visc. No em deixen triar el senyor que em representi arreu del món. Com l’ABS als cotxes, aquest senyor ja ens ve de sèrie. No podem demanar que ens el llevin. I llavors jo em deman: De què serveix ser ciutadà si hora de triar no puc fer-ho?

A mi no em deixen triar si pagar impostos o no, si conduir per la dreta o per l’esquerra, si compram un tanc o construim deu col·legis, si subvencionam un avió o construïm cent metres d’AVE. Només deman poder triar. Només deman democràcia. Però com que no me la donen, tal vegada hauré de presentar la meva dimissió com a ciutadà. Ho estudiaré.

Canvis entre tots o entre els de sempre . Cartes a n’Eloi (135)

junio 8th, 2014

Petitó meu, a vegades les meves previsions es queden curtes. La setmana passada t’escrivia sobre la necessitat d’afrontar els canvis que la vida ens demana, i després dels fets succeïts aquests dies, crec que aquella carta de fa una setmana pren més força que abans. El senyor que exerceix (suposadament) de cap d’estat ha dit que ho deixa, que ja no té edat per aquesta feina. Té tot el dret del món a fer-ho, i fins i tot crec que la decisió és encertada. Ara bé, la segona part de la història suposa per mi una estafa per a la democràcia. Resulta que el senyor que ho deixa ja ha decidit qui serà l’encarregat de substituir-lo: el seu fill. L’elecció no arriba després de fer un càsting a tots els possibles candidats, ni de convocar unes oposicions obertes. El mèrit del successor no és cap altre que dur un determinat llinatge i heretar els gens del seu pare. O sigui, una col·locació en tota regla, allò que en llenguatge popular podríem anomenar un enxufe. Estic segur que la major part de la població criticaria aquest fet si aquest sistema per a fer el relleu s’apliqués a qualsevol altre càrrec públic: president del govern, el batle del seu municipi, un diputat… Però, en canvi, quan açò passa a la monarquia, molts es queden amb la lectura simplista de “en Felipe ha estudiat molt, i és molt guapo i alt”. Aparcar el poble mentre els de sempre decideixen com governar el poble és un segrest de la democràcia. Fa més de 35 anys que les generacions d’aquella època van triar un determinat sistema per encaixar els interessos confrontats d’aquell moment. Eren altres temps (molt difícils) i altres necessitats, i la solució adoptada va servir per passar aquella etapa. Però ara les coses són diferents, i tenim una oportunitat històrica per tornar a donar al poble el poder de decidir. Tant senzill com açò. Voldria que algú em contestés a la senzilla pregunta de per què no podem votar per decidir quin sistema volem per regir aquest país. No em valen respostes evasives. Vull arguments que m’intentin convèncer de que donar la veu al poble no és necessari. Serà difícil que em convençin, però m’agradaria que ho intentessin, i no que els de sempre s’apropïin la potestat de decidir per tots els demés, com si miressin al poble per sobre les espatlles pensant que qui som noltros per prendre una decisió tant important. La manera com s’afronta aquest canvi pot marcar un punt d’inflexió. Es pot consolidar la pocacràcia (decideixen uns pocs sense consultar al poble), o es pot recuperar la democràcia. No som massa optimista.

Ai las amb la monarquia!

junio 2nd, 2014

I ara hem de tornar a votar? Ostres, si tot just fa una setmana de les europees! Em fa vessa tornar a viure una campanya electoral plena de somriures, frases fetes, promeses falses i globus amb els logos de cadascú. No em ve massa de gust tornar a veure els carrers empaperats amb fotos dels candidats retocats amb photoshop i amb eslògans buits de contingut. Sincerament, ara que el Rei ha decidit anar-se’n, tornar a posar en marxa tot un procés electoral… Què? Que el Rei no es vota? Ai las! Però voleu dir que xerrau seriosament? No estem al segle XXI? No vivim a una democràcia on tothom que ocupa un càrrec públic ho fa perquè els ciutadans així ho hem escollit? Ai las, de nou!

Tal vegada serà que el nou Rei serà triat pel sistema de primàries obertes, com fan alguns partits per triar els seus líders. O potser faran un congrés, i els ¿militants? monàrquics emetran el seu vot a través de delegats. Una fórmula ja superada, però que tal vegada alguns volen aplicar ara. Què? Tampoc açò? Ai las, una altra vegada!

Idò farem un sistema d’oposicions. Tothom qui vulgui es presentarà a l’examen. Hi haurà preguntes de tot tipus: lleis, drets, deures, quant costa un cafè, geografia, comptabilitat, creació d’empreses i mangarrufes diverses… I després es farà una entrevista personal, per valorar els mèrits de cadascú. Fins i tot farà falta superar una prova psicotècnica, per allò de que no ens posin algú tocat del bolet a la Zarzuela. Què? No hi ha oposicions ni res? Ai las, repeteixo!

O sigui, que el Rei se’n va, i el substitut entra de manera digital, o sigui a dit. El seu mèrit és ser fill de qui és. Conclusió: Ai las quin món!

Els canvis, els veus o no els veus? – Cartes a n’Eloi (134)

junio 1st, 2014

Petitó meu, les coses canvien. És una de les poques normes que no podem canviar en aquesta vida. Hi ha molts tipus de canvis, i tambe moltes actituds davant els viratges que ens depara l’existència. La setmana passada es va produir un cop de timó que alguns no han sabut o no han volgut apreciar en tota la seva dimensió, però que des d’aquests línies, observo amb certa esperança.

Fa temps que et dic que alguns dels senyors que comanden estan instal·lats en una espècie de món a part, una bimbolla que els aïlla dels ciutadans a qui suposadament han de servir i que ells mateixos procuren que no es desinfli. Cada dia més, aquest sistema que alguns polítics han podrit provoca més cansament i tedi entre la gent de carrer. El problema és que moltes vegades no se sabia com canalitzar aquest “ja n’hi ha prou”. Les manifestacions servien de poc, i les orelles que havien d’escoltar les proclames estaven tancades, com qui es posa una música ben estrident per no sentir la renou del carrer.

Diumenge passat, però, molta gent va dir amb el seu vot que fins aquí hem arribat. Que les coses han de canviar. Que qui rau acomodat en la manera de fer política de sempre no respon a les necessitats d’un poble que ha avançat molt més que els partits polítics que el governen.

Alguns han captat el missatge. Altres, en canvi, fan un discurs però practiquen uns altres fets. Si algú vol canviar, ha d’estar convençut de fer-ho. No és suficient en baratar la decoració del vaixell per seguir navegant quan nau es dirigeix contra les roques. És necessari renovar el rumb. El canvi es demostra, no es diu. I petitó meu, aquests dies hi ha qui xerra d’un canvi que em sona a fum de formatjada, i altres ni parlen de canvi tot i que el poble els ho demana a crits.

Molta gent vol que les coses canvïin. No tenc clar quin ha de ser el nou rumb, però sí sé quin no ha de ser. El de la partitocràcia de sempre, el de l’endogàmia política, l’afavoriment d’uns pocs sobre les esquenes de molts, el de no escoltar el carrer, engreixar les butxaques d’alguns a costa d’aprimar els serveis públics… Aquest no ha de ser el rumb.

No sé qui vull que capitanegi aquest nou trajecte. Em fa por que allò que ara il·lusiona acabi essent un miratge engolit pel sistema. Però sigui com sigui, benvingut sigui aquest miratge, perquè ens mostra que hi ha més opcions que les de sempre. I perquè, esper, que faci veure als de sempre que han de canviar o sinó el present els demostrarà que viuen en el passat.

Una Europa sense els europeus

mayo 26th, 2014

Brusel·les, tenim un problema. I gros. Ahir vam triar una Europa sense gran part dels europeus. Més enllà de la fragmentació del vot, de la caiguda del bipartidisme, de la pujada de l’extrema dreta… El veritable problema d’Europa és que els europeus no creuen en ella. O com a mínim, no creuen en aquesta Europa que tenim muntada, en una infraestructura institucional que no genera confiança, credibilitat ni empatia.

El 57 per cent dels europeus no van anar ahir a votar. A partir d’aquesta xifra, quina legitimitat té el Parlament Europeu? El veritable repte que ha de treballar Europa és aconseguir la complicitat dels europeus, i no he vist ningú, ningú, que ho hagi fet durant aquesta campanya electoral. Ens han xerrat dels tòpics, ens han repetit frases com que Europa és important, que la seva influència és major d’allò que imaginam, que ens arriben molts doblers des d’Europa… Però tot i que ho han repetit de manera insistent, la gent no s’ho ha cregut. Llavors, els emissors d’aquest missatge s’ho han de fer mirar.

Els ciutadans són molt més intel·ligents d’allò que alguns partits es pensen, i no es creuen les paraules si darrera no veuen gests que les acompanyin. Com hem de creure que els eurodiputats decideixen qüestions molt importants per noltros si només els veiem cada cinc anys? El desconeixement de la feina pot fer pensar que no hi ha feina, i per tant, arribar a la conclusió que aquestes eleccions no ens afecten. I d’aquí a estendre el tòpic que els eurodiputats no fan res i cobren molt, hi ha una distància molt petita.

El repte d’explicar Europa és bàsic per construir Europa. Si Europa no s’explica, no s’entén. En una època en la que els ciutadans som molt crítics amb qualsevol administració, i fins i tot plantejam suprimir-ne alguna, pensar que una cosa que ens queda tant llunyana com el Parlament Europeu, del qual no veiem resultats tangibles, ens mobilitzarà és poc menys que somniar truites. Les dades així ho demostren.

Per tant, m’agradaria que els eurodiputats dediquessin bona part del seu temps a explicar allò que fan. A fer-nos veure que són necessaris, que el Parlament Europeu és necessari, i que no és el mateix que governin uns o els altres. Que ens demostrin que el Parlament és quelcom més que una càmara a les ordres dels diferents governs dels països membres. Que mana el Parlament, no Alemanya. Només així els europeus sentirem les institucions europees com una cosa nostra, i llavors sí aquestes administracions tindran més força i legitimitat.

I passa que la vida passa – Cartes a n’Eloi (133)

mayo 25th, 2014

Petitó meu, aquesta setmana he viscut un moment remember a la redacció. Un dels meus companys va recórrer a internet per a recuperar èxits de la infància com la sintonia de Verano azul, o la cançó Maná Maná del mític Barrio Sésamo. Llavors, una vegada més, vaig assumir que la vida passa, i passa ràpid, i que hi ha moments en què aquest pas fugaç del temps és més evident.
Et dones compte que els anys volen quan veus, per exemple, que amb els teus fills estàs fent el mateix que els teus pares feien amb tu. Entens aquelles actituds que de petit et sulfuraven, comprens que ta mare et fes net la cara cada dos per tres i fins i tot acabes aplicant part dels seus esquemes. Llavors ets conscient que has passat una etapa i que ara te toca fer un altre paper. Açò no vol dir envellir, simplement canviar, i els canvis formen part de la nostra existència.
La vida et mostra que és ella qui controla els temps quan assumeixes que el teu grup d’amics de tota la vida, aquell que tenia mil problemes per trobar un lloc on anar a fer el cuc per Nadal, ja té a tothom col·locat. Tots tenen posada pròpia, uns amb parella i altres sense, però ja han volat del niu dels seus pares (o estan a punt de fer-ho) i han construït el seu propi niu. Ara el problema ja no és trobar un lloc on fer el cuc, sinó coincidir tots a la vegada en un mateix punt i moment. Les nostres vides s’han dispersat, els camins ja no corren paral·lels, i es fa més difícil aconseguir punts de trobada. Tot i així, no s’ha de defallir mai, i sempre s’han de cercar excuses per a aquests encontres, que omplen l’ànima i activen els somriures.
Veus que el rellotge de la vida no s’atura ni perd piles quan ja no saps quina és la cançó que sona a les emissores de música comercial. El meu univers musical està composat avui dia per cançons infantils i per altra banda per les llistes que em confecciono jo mateix a través d’internet i que inclouen, sobretot, cançons que sonaven quan jo era un poc més jove. Poca cosa de la música que sona avui. I no és perquè no m’agradi, és per pur desconeixement. Senyal inequívoc, de nou, que el temps passa.
I una altra prova del tempus fugit és anar a comprar sabates amb voltros. Sí, una anècdota tant poc trascendental com aquesta, em demostra que els vostres peus creixen, i que hem d’anar renovant l’armari. Les camisetes de màniga curta que hem tret de l’any passat et queden curtes, i na Bruna ja pot aprofitar algunes de les que tu duies quan tenies la seva edat. El temps passa, petitó, i passa ràpid, però si passa al costat vostre, es passa molt millor.

He sortit al carrer – Cartes a n’Eloi (132)

mayo 18th, 2014

Petitó meu, avui t’escric aquesta carta des de la Plaça des Born. Amb el Diari hem participat a la fira “Sortim al carrer”, i hem traslladat els ordinadors molt prop de la pirámide per estar al costat de les desenes d’entitats i associacions que fan feina per Ciutadella. Aquí hem mostrat una petita part de l’elaboració del Diari, però sobretot hem pogut comprovar que allò que anomenen teixit social està molt i molt viu.

La feina de les entitats és vital per al bon funcionament d’una societat. Les persones necessitam relacionar-nos, unir-nos i treballar conjuntament per aconseguir els nostres objectius. Tenim estructures polítiques i administratives a tots els nivells (algunes més efectives que altres, i fins i tot algunes de molt qüestionables), però açò no és suficient. Les entitats són imprescindibles per canalitzar reivindicacions i aficions.

De petit, vaig formar part de diverses associacions. Era més jove, tenia ganes de menjar-me el món i de participar activament en la societat. Fou una gran època, i vaig poder comprovar la feinada que s’ha de fer i que moltes vegades no s’aprecia. Per açò, avui, quan la meva situació familiar i laboral ja no em deixa ni temps ni forces per implicar-me més en aquesta societat en què vivim, valoro molt més el mèrit de qui forma part de qualsevol associació. La gran majoria d’ells ho fan sense esperar res a canvi, robant temps a altres activitats i amb la única recompensa de saber que fan alguna cosa en benefici del món que els envolta. Aquesta gent mereix un major reconeixement.

Per açò, em dol que moltes vegades, quan els polítics han d’aplicar les tisores, la primera tisorada la reben les associacions. Entenc que moltes vegades és difícil trobar alternatives, i resulta complicat decidir qui rep el retall que al polític, no en tenc cap dubte, no li agrada fer. Però les entitats no només necessiten suport econòmic. Hi ha altres coses que des dels poders públics es poden fer per ajudar a les associacions. Cal tenir en compte que, moltes vegades, aquesta gent voluntària fa una feina que no ha de fer llavors l’administració. Açò s’ha de destacar, i a vegades els polítics no ho acaben de veure.

Després de l’experiència d’ahir a la Fira, de conéixer més de prop les entitats i la seva feina, m’agradaria que la societat valorés més el seu paper.  És més, demanaria a qui pugui que s’impliqui de la manera que consideri més oportuna. Cadascú sabrà quina és la seva disponibilitat. Jo, de moment, em propòs difondre amb més força si cap l’activitat de les associacions des de la página d’aquest Diari.

De bancs (per seure) i Cesgarden – La importància dels moments

mayo 15th, 2014

Cada cosa té el seu moment. Hi ha actuacions que no s’han de fer ni abans ni després, sinó quan toca. Si no es fa així, es corre el risc d’errar el tir, com ha passat en dos esdeveniments dels que aquests dies ens fem ressò al Diari. Començaré pel més recent, la retirada d’uns bancs de la Plaça des Pins de Ciutadella.

Segur que algú pensarà que per quatre bancs ja muntam un escàndol. Cert, tal vegada aquesta no és una d’aquelles exclusives que obliga a aturar la rotativa quan el Diari ja s’està imprimint, però té un altre interés molt més concret: afecta als ciutadans de manera ben directa. L’Ajuntament de Ciutadella ha decidit llevar uns quants bancs on seien les persones que esperaven els autobusos (a Ciutadella coneguts com troles, a ca meva com correus) de la Plaça des Pins. Prest aquests vehicles ja no s’aturaran a aquesta plaça, i els bancs ja no seran tant emprats, però en aquest cas, el Consistori ha passat l’arada davant del bou. Allò més lògic hagués estat esperar a que els autobusos es traslladessin i immediatament després traslladar els bancs. Si feia falta, traslladar-los el vespre abans de l’estrena de l’estació temporal. Així, s’ha desvestit un sant per vestir-ne un altre, però el problema és que el sant que va vestit encara no exerceix. Els bancs esperen a la Via Perimetral, però els busos encara no hi operen, i mentre, a la Plaça des Pins, hi ha gent que espera per seure i no pot fer-ho. Bé, ara sí, que l’empresa dels busos ha aportat el seu propi mobiliari per fer més còmoda l’estada dels viatjants abans de pujar als correus. Les cadires que hi ha semblen més pròpies de la sala d’espera d’un dentista, tot sigui dit.

No és una obligació de l’Ajuntament fer més agradable l’espera dels clients d’unes empreses privades, clar que no, però què costava mantenir uns dies més els bancs a la Plaça? No suposava doblers, i es donava una millor imatge. Cada cosa al seu temps.

El segon esdeveniment on els temps són importants és el cas Cesgarden. En aquesta ocasió, la conseqüència d’actuar en un moment o altre no implica si ens podem asseure o no a un banc, però sí que pot condicionar tenir doblers o no per pagar més bancs i que així la gent es pugui seure. El Consell ha obert una nova via judicial intentant evitar una indemnització milionària. Una decisió que aplaudeixo i per a la que desitjo tota la sort del món. De fet, aquesta decisió es pren perquè en el seu dia no se’n varen prendre altres.

Durant el procés judicial van passar moltes coses. Qui defensava el Consell no va emprendre segons quines accions quan era el moment de fer-ho. Per exemple, qüestionar el curiós peritatge que ha servit per calcular l’import de la indemnització, al·legar els dubtes sobre les propietats de les finques o respondre als jutges quan li traslladaven informació. Tot açò no es va fer llavors, i evidentment que no sabem què hagués passat si s’hagués actuat d’una altra manera, però a casa meva em deien que totes les deixades són perdudes, i no per pensar que trobaràs la porta tancada no l’has d’intentar obrir. Hi ha moltes coses qüestionables en aquest procés, i mereixen resposta, però el més important és que en el seu moment no es va actuar. Repeteix, cada cosa al seu temps.

Protecció excessiva? – Cartes a n’Eloi (131)

mayo 11th, 2014

Petitó meu, des de fa tres anys i quasi nou mesos, la meva vida està guiada per una frase: Dubto, llavors som pare. No hi ha dia que no prengui alguna decisió de la que no estigui cent per cent segur. Darrerament una de les meves preocupacions és saber si t’esteim protegint massa. La meva obsessió és que mai no us passi res dolent ni a tu ni a na Bruna. El vostre mal seria segur més dolorós que qualsevol mal que pogués patir jo directament, i per açò intent evitar els vostres riscos. Ara bé, fins quin punt és saludable fer-ho?
Diuen que la milor i única manera d’aprendre a caminar és caure i tornar-se a aixecar. Comparteix la teoria, però quan és el teu fill qui cau i es rasca els genolls, no pots evitar els dubtes. Tot i així, intent fomentar que siguis tu qui descobreixis les coses, qui obris les portes per saber que hi ha darrere, però a vegades no puc evitar que l’instint proteccionista em guanyi.
Amb açò no vull dir que, si pogués, et posaria dins una vitrina de vidre per a què no et passés res mai. La vida conté de tot, coses bones i altres que no ho són tant, i quan experimentes les dolentes dones encara més valor a les positives. La clau és saber quan t’hem de deixar caure i quan ho hem d’evitar, i crec que ningú no deu tenir la fórmula màgica per resoldre aquest dubte.

SALVANT LES DISTÀNCIES, el dubte sobre els límits de la protecció es poden traslladar a altres àmbits de la vida. El territori, la llengua, els símbols, els productes locals… Quin és el límit de la protecció? Si deixam que caiguin, quin d’aquests àmbits seran capaços d’aixecar-se solets i seguir caminant? Les pelades als genolls curen ràpid amb un poc de cristalmina (ai, aquells temps en què ens curàvem amb mercromina i competíem per veure qui duia els genolls més vermells!). Hi ha ferides, en canvi, que tenen difícil tractament. El territori és sensible, com ho és la llengua. Ón posam, idò, el límit de la protecció? Hem de trobar l’equilibri entre la vitrina de vidre i la desprotecció total. Un difícil repte.
Mentre la societat cerca resposta a aquest desafiament, jo seguiré actuant segons allò que el sentit comú ens dicti a ta mare i a mi. No renunciaré mai a protegir-te si açò vol dir repetir cada dia aquell moment al sofà, asseguts un al costat de l’altre. Passo la meva mà per darrera el teu coll i t’abraço per l’espatlla, i tu, poc a poc, et deixes anar i et recolzes en mi. La teva germana també comença a descobrir aquests moments, i si açò és sobreprotecció, benvinguda sigui!

Carta a la senadora obedient

mayo 8th, 2014

Benvolguda senadora,

Què ha fet? Ahir va perdre l’oportunitat de que un servidor albirés encara alguna esperança que el Senat és alguna cosa útil, i que els interessos ciutadans estan per damunt dels interessos dels partits. Però vostè va tirar per terra qualsevol esperança meva. Els seus companys de partit i de territori havien decidit fer un gest (del que tenc algunes coses a dir), mostrar a l’opinió pública que defensen els interessos de qui els ha votat i no els de l’aparell del partit demanant que no es facin les prospeccions davant de la nostra illa. Vostè no. I com ho justifica? Amb arguments que, ja em permetrà la confiança, són buits.

Coherència, diu avui al Diari. Coherència amb què? Sí, cert, sempre ha dit vostè que hem d’esperar als informes d’impacte ambiental. En açò sí, és vostè coherent amb vostè mateixa. Però és vostè coherent amb els seus votants? És vostè coherent amb els menorquins? Milers de ciutadans d’aquesta illa la van votar perquè els defensés a la Càmara de representació suposadament pensada per a que cada tros de terra tengui qui faci sentir la seva veu. D’aquests milers, quants creu que estan avui d’acord amb vostè? No és científic, però faci una ullada a l’enquesta de la web del Diari…

Però clar, és que a les seves declaracions d’avui al Diari, vostè diu que “es deu al partit nacional”. Sincerament, aquest argument m’ha deixat descol·locat. Si vostè obeeix al partit nacional, què pinta el Senat? I sobretot, qui ens defensa a noltros, els menorquins? A l’entrevista que li vaig fer fa unes setmanes, vostè ja em va explicar que creu que la seva feina no és exclusivament defensar Menorca, sinó tramitar lleis i revisar-les. I jo em deman: açò no ho fan ja els diputats? Quina és idò la seva feina al Senat? Què guanyam els menorquins tenint-la a Madrid? Quin és el plus que aporta vostè?

Diu que du dos anys i mig votant igual que el partit nacional. No crec que açò sigui un mèrit ni cap mostra de coherència. És més bé una mostra d’obediència, o fins i tot de submissió. Acotar cap i aixecar la mà quan toca i segons allò que marca el partit. Açò, que fan molts polítics, moltes vegades votant contra els seus principis perquè si es mouen no surten a la foto, és un flac favor a la política. És la perversió del sistema, el segrest de la democràcia, que ja no resideix en els electors, sinó en els partits.

Aniré acabant per no cansar al personal. Dues pinzellades més, només. La primera, sobre el gest dels altres senadors. Dubt molt que el vot d’ahir tengui cap trascendència. Tal vegada és un gest calculat, sense risc: vot a favor d’aquesta moció perquè sé que no sortirà endavant, però quedo bé amb els meus ciutadans. Potser sí que és açò, però jo aplaudeixo aquest gest. Sigui sabent o no que la decisió té poc recorregut, sigui oportunista o no, almanco en aquest moment es van defensar els interessos dels electors, no del partit.

I segon. Sobre l’ex president Antich. Ja vaig escriure un dia que em sembla molt discutible el seu paper en tot aquest tema. Ell, que va dir que en el seu dia va dir que les prospeccions no eren cap escàndol, i que va afegir que no havia fet res per aturar-les perquè no hagués servit de res, ara demana que s’aturin i es presenta com el salvador. Certament, és una postura poc creïble, més quan va ser el seu propi partit, el PSOE, qui va donar els permisos. Però he d’afegir una cosa. El senyor Antich es va equivocar i molt en el seu moment, però crec que ha rectificat. Ara és més coherent amb els seus votants. Canviar, rectificar quan s’ha de fer, és una actitud molt lloable en política.

Atentament,

Un ciutadà.